Una carta a la seva estimada amiga

Havien passat deu anys de la seva vida com si res... O allò ho havia pensat fins en aquell instant que es va adonar de que, si pogués ser la que era en aquell moment, hagués sigut tot diferent. Potser no s’hagués separat mai d’ella, haguessin seguit juntes, fins i tot hagués tingut unes amistat diferents, uns altres amors... Però tampoc no aniria a canviar tota aquella vida que tenia abandonant a la seva parella, els amics verdaders, aquelles persones que en tot moment havia estat amb ella...

"Sé... Sé que si haguessin seguit juntes, hagués sigut una de les persones que hagués sigut al meu costat." va pensar la noia que es trobava estirada al llit, mirant al sostre estrellat causat per les enganxines fosforescents.

Va començar a pensar amb tot el que van viure, les tantíssimes quedades que havien fet tant a la seva antiga casa com a la seva jugant a crear històries de nou mons amb les Barbies, Polly Pokets, fins i tot al jardí, dibuixant aquells personatges que estaven fora del nostre abast i dins de les nostres ments, rient, notant que la vida estava dins de nosaltres, de les tonteries que fèiem, explicant sobre els nostres amors, animant-nos per donar el pas de la declaració, quan va decidir fer violí amb ella perquè no estigués tan sola, per poder gaudir d’una activitat extraescolar amb ella... també va rememorar el viatge que van emprendre cap al seu poble i van veure a una cabreta recent nascuda, l’anècdota de com va trepitjar la merda de porc i la seva amiga que no es podia aguantar el riure, com vam dormir plegades a un llit de matrimoni, tornant cap a casa a les tantes de la nit ja posades amb el pijama, tapades amb una manta dins del cotxe, la bronca que li va caure per haver-se oblidar els deures fets allà...

I allà tenia el record d’aquell viatge en una fotografia emmarcada en el seu escriptori on l’amiga estava acariciant un husky, els seus gossos preferits i que segurament encara en volia un mentre que ella recordava la sensació de por que tenia al estar a prop d’aquella criatura...

Moltes... Moltíssimes coses van compartir...

I va començar a plorar amb la màxima discreció possible, arraulint-se... No volia despertar a la seva mare que ja estava dormint...

El cor li feia mal... molt de mal...

"Ara el mal m’ha tornat... Ha tornat per haver-te deixat anar amb cap motiu raonable. Tot estava bé, no teníem cap problema... Tot estava perfectament bé i jo... Si no hagués sigut tan insegura..."

Va recordar aquell temps que va estar indecisa, no sabia que fer, si anar amb ella i estar també acompanyada d’aquella noia que no feia més que fer-li la vida impossible o marxar del seu costat per no patir ja més...

I aquella infància es va acabar com si l’única cosa que els hi lligava era les mans la qual la noia la va deixar morta, es va apartar i va girar cua...

"Vaig ser tonta i també dèbil... però ser que també va ser la millor decisió per mi... per meu benestar..."

Però el passat ja estava escrit com la mort escriu el recorregut del camí de la vida, l’únic que ella podia fer era canviar... canviar el que s’havia convertit en erroni.

La ferida seguia allà, l’espai en blanc al paper, l’immensa esquerda innecessària entre elles...

No havia sigut una història corrent d’una gran amistat, havia sigut excepcional i aquell no era el final adequat... era la recuperació del tresor perdut en aquella tempesta i l’havia trobat, però...

Com podia agafar l’or que brillava en el fons del mar...?

"Si li digués tot el que sento... Si ho pogués fer... Però tinc por per com reaccioni ella...Vergonya per fer-ho... És que em posaria a plorar com una boja! Potser... Mare meva... Semblaria una declaració d’amor! Però... en el fons ho és... és una declaració d’amor d’amigues... i m’agradaria ser totalment franca amb ella, m’agradaria que realment sabés el que sento per ella com a millor amiga que la vaig deixar anar... Que encara segueixo al seu costat i que pot comptar amb mi pel que vulgui... Que estic disposada a tornar a agafar la seva ma si m’ho permet... Estic disposada a emprendre un altre cop per fer d’aquesta historia encara més excepcional...  T’estimo tant...!"

Al cap d’una estona, es va aixecar del llit, es va posar davant de l’ordinador portàtil i, obrint un arxiu nou de Word, va començar a escriure...

Estimada Tomoyo.

I es va riure com si tornés a sentir aquell sentiment acollidor, aquella connexió tan gran que per ella mai havia perdut.

Va estar ben concentrada escrivint, posant tot el que podia, el que realment sortia del cor, alguns cop es va fer un fart de riure, d’altres les llàgrimes no paraven de perdurar per sobre de les seves galtes... Quan va finalitzar va firmar el següent:

De la teva millor amiga de l’infància, Sakura.

Tot ho va acabar quan va entrar en el correu electrònic, ho va posar tot allà i de títol va escriure:

Una carta a la meva estimada amiga

Ho va enviar i amb cert neguit i alegria va pensar...

"A veure com acaba aquesta història..."

Un missatge dedicat a aquelles persones que mai s'obliden del que realment és bonic en aquesta vida.