Sols per tu...

Aquella nit la volia passar genial amb les meves amigues i després aniríem amb els nois a una discoteca.

I tot anava a la perfecció, bevent, rient-nos com boges i fent tonteries i vam arribar on era ells. Vaig anar directe on era la meva parella donant-li un bon petó, preguntant-li ja una mica èbria com es trobava, descobrint que ell estava en el mateix estat que jo.

Vam entrar a dins i la música ens va envair a tots en l’instant que vam ser-hi allà, tenint un impuls immens de ballar i de no voler parar.

I al cap d’una estona... vaig veure el pitjor:

Una amiga meva ballava amb el noi que tant m’estimava, però allò no era el que em va fer sentir realment malament, ni molt menys, sinó que anava més enllà dels seus moviments de malucs... L’estava provocant de la manera més fàcil que es pot fer amb un home, fent-se passar per una femme fatale, podia detectar aquells sentiments tan “rastreros”, com ell queia en aquell encant tan fàcil de ser atrapat. Qui no...?

No... no deixaria que ella es sortís amb el seu joc.

Decidida, vaig anar-me’n d’on érem, sentint, com si fos un mormol, alguns d’ells preguntant-me que era el que estava fent... i no vaig donar cap explicació, volia que es veiessin la sorpresa que estava a punt de succeir.

Aleshores va començar l’espectacle quan vaig pujar en un dels podiums més grans on no hi havia cap persona.

No sabia si funcionaria, però per intentar no perdia res, tot el contrari, guanyaria alguna cosa.

Vaig començar a ballar jo sola, anava el meu rollo, fent que el meu cos correspongués a cada nota musical i al ritme, als sentiments més interiors, el desig, recordant les ànsies de notar la calor del cos de la meva parella, el que era estimar-lo entre els llençols rebregats, la mirada apassionada que tan em feia sentir encesa dins meu...

Al cap de pocs minuts la gent em va començar a mirar, alguns d’ells a animar-se a sentir aquelles sensacions amb qui volgués, fins i tot, em va semblar veure que, l’objectiu que jo volia aconseguir, s’estava complint: ell m’estava començant a mirar.

I vaig seguir fent-ho, sense avergonyir-me ja que estava orgullosa de ser qui era.

Somreia, era feliç, no cridava l’atenció, simplement volia que es sentís atret per mi...

Llavors vaig notar unes mans que m’agafaven amb delicadesa la cintura des del darrere, reconeixent que aquelles eren d’un desconegut. Seguia els meus passos i el que jo transmetia. Cada vegada era més a prop de mi i tampoc no m’importava ja que no era una provocació, simplement ens ho passàvem bé compartint allò que, segurament, ho hagués fet plenament amb el meu apreciat noi.

Vam ser així durant una bona estona, causàvem furor a tothom i, tenia l’esperança de que passés el miracle en algun moment...

I així va ser quan ell s’havia pujat al podium i m’estava mirant d’aquella manera que tan em feia remoure agradablement el meu esser. Sense adonar-me’n, sense plantejar-ho, vaig deixar aquell desconegut per anar amb qui havia aparegut.

S’havia donat compte?

Sense esperar-m’ho, em va agafar pel canell, estirant de mi, quedant-nos totalment junts l’un a l’altre i el simple contacte ja va ser com ser-hi al cel. Ens vam començar a moure i cada pas, cada emoció era com si fos perfectament en una d’aquelles nits de bogeria en el llit amb la lluna il·luminant tímidament el nostre moment íntim. Notava la seva respiració agitada, les seves ànsies i això em provocava que volgués més, donar-li més de mi...

Sabia que això era el que més li agradava...

Això era el que més m’agradava...

Perquè era qüestió d’ell i jo, de cap més, de la nostre sinceritat.

P.D: hi ha més que suficient.

Concurs promocionat per Durex ^^

Aquest és el primer relat que publico en castellà aquí, no perquè m'hagi vingut de gust (que també xD), sinó que ahir vaig veure que en el facebook, en el grup de "Durex Love Sex", feien un concurs sobre continuar una història que havien començat i, si guanyes, et donen un viatje per dues persones a Venecia a un dels millors hotels (icluit els billets d'avió). Clar que... no crec que em doni temps per recol·lectar suficients punts com per aconseguir-ho ja que hi ha una que té 121 i bé... s'acaba demà les votacions (26 d'octubre a les 23.59, totalment una bojeria per part meva xDD!)

La introducció que ens donaven era aquesta... 

Entro en la habitación del hotel. Todo está tal y como lo había pensado: cava frío y sábanas heladas para que las calentemos nosotros; velas fundiéndose, chocolate negro ya fundido y las fresas… no- puede- ser- cómo- he- podido- olvidarme- algo- asííí- que cabeza- y- resulta- que- acaba- de- llamar- a- la- puerta…

I jo ho vaig continuar d'aquesta forma (encara que ho hagués allargat més xD)... 

" ¡Mierda! ¡¡Cómo puede ser que me pasé algo así a mí…!! " pensaba confundida a la vez que iba abriendo la puerta poco a poco, como si temiera lo que iba a ver.

-        Hola, cariño. – era mi pareja sonriendo con picardía.

Se acercó, cogiendo mi rostro, dándome un pequeño y apasionado beso, de aquellos que te hacen estremecer por solo unos instantes… y preguntó lo que me suponía:

-        ¿Está todo preparado?

-        Bueno… Eh… Como te lo digo… Olvidé de pedir las fresas. – iba ruborizándome mientras miraba hacia otro lado.

Oí como se rió burlón y, para mis adentros, me pareció que había un tono seductor que, aunque nunca lo llegara a reconocer, me encantaba. Entonces alzó mi barbilla y me respondió:

-        Tranquila… Que para comer te tengo a ti y el chocolate.

No tardó ni un segundo en besar mis labios, perdiéndose en ellos igual que yo, como si fuera lo que más ansiábamos en aquel momento y, por cada minuto que pasaba, más me embriagaba el tacto de sus manos recorriendo mi cuerpo, su olor tan característico que desprendía y que tantas veces había dejado rastro en mi cama, echándole de menos…

Sin darme cuenta, ya yacíamos en la cama de matrimonio, revolviéndonos sin parar, sin acabar de decidir quién era el que estaba encima del otro hasta que él puso punto y final al juego, desabrochando cada botón de mi camisa, sacándome toda la ropa, hasta aquel conjunto de lencería que me había comprado para aquella ocasión: unos sostenes y unas bragas bien sexys con un encaje de color negro por encima. Al verme de aquella forma, pude comprobar como su cara expresaba admiración, felicidad, satisfacción y tentación hacia a mí. También él se quitó la ropa, suponiendo que era por el calor de la pasión.

Al quedarme desnuda ante él, noté como sus dedos manchados por el chocolate aun tibio dibujaron un caminito desde debajo de mi oreja, pasando entremedio de los senos, hasta casi llegar a mi parte más íntima, susurrándome con gracia: 

-        Esto solo es el principio de los postres, querida.

En solo pensar en lo que me iba a esperar, un agradable escalofrío invadió cada parte de mi ser, sintiéndome más viva que nunca.




Espero que us hagi agradat ^^!!!

Sols és el principi...

Petites ràfegues de vent feien morir-se de fred en una nit d’hivern on la gent que passejava pel carrer, tot i així, es mostrava eufòrica, alegre ja que havia començat el Nadal i per molts d’ells les vacances.

Però per la jove dependenta de la tenda acollidora de torrons, pastissos i tota classe de dolços deliciosos no era el mateix. No parava de mirar amb certa enveja a tothom que entrava o es quedava embovat al veure l’aparador, enrabiant-se més si eren una parella d’enamorats, completament feliços o almenys ho sabien aparentar, dissimulant perfectament.

-        És injust. La vida és injusta. – va murmurar la noia just quan presenciava un petó ben romàntic entre dos petits adolescents.

-        I ara a tu què et passa? – va preguntar la seva única companya de la feina quan va aparèixer amb una plata per posar bombons en un dels mostradors.

-        No ho entenc! – va començar a dir indignada. – Uns marrecs com aquests ja tenen algú a qui estimar i jo no! Encara no ho he viscut i aquí esperant amb dinou anys a veure si ocorre algun miracle!

-        El que et passa és que estàs ben cremada i vols fornicar ja. – va respondre com si el que deia i en la forma d’expressar-ho fos la més normal.

-        Però es pot saber que t’empatolles?! No tinc ganes de follar com tu creus!

-        Tens raó, Lilian... – va donar-li uns copets de consol a l’espatlla. – La vida d’una verge és totalment diferent. Jo fa com dues setmanes que no ho faig i ja estic desesperada.

-        Vinga! Ela! Exagerada! – va alçar la veu ja que l’altra anava cap a dins a buscar-ne més.

-        No diràs el mateix quan ho hagis passat! – va cridar.

-        Claaaar...!! Això dieu totes.

-        I totes al final acabem tenint la raó. – va tornar, guinyant-li l’ull amistosament.

Van callar de cop ja que acabava d’entrar un client a la tenda, un noi atractiu d’uns vint anys o més, alt, amb bon cos, de pell un pèl clara, amb el cabell castany fosc quasi negre ben pentinat encara que el tingués curt. Anava arreglat, amb uns pantalons i un abric que arribava fins els genolls que simplement se’l va descordar, deixant que es veies la camisa blanca i el jersei gris, fi amb coll de punta.

Al cap d’una estona de veure’l com mirava detingudament cada un dels mostradors o, sense exagerar, tota la tenda, la Lilian va anar cap a ell...

-        Bona tarda. Busca alguna cosa?

-        Bé... En veritat sí, però he tingut ganes de que els meus ulls es perdessin veient tot això que fa tanta bona pinta.

I en quan va girar la cara per mirar-la, es va quedar embadalida, no per aquella cara que mostrava força i també delicadesa, ni pels ulls verds com maragdes que brillaven d’una forma peculiar, ni tampoc pels llavis que per qualsevol noia hagués estat temptada a provar-los, sinó per aquella bellesa interior que tot feia que fos més encantador del que era.

-        Jo sí que m’he perdut en tu... en el teu somriure... en tot... – va respondre en veu baixa instintivament quan havia volgut que sols fos cosa dels seus pensaments.

-        Perdoni, ha dit algo?

-        Ah! – es va ruboritzar en el moment al adonar-se del que havia succeït. – No, no! Res, res...! Coses meves, disculpi. – i va somriure tímida, maleint-se per no haver sabut callar la boca.

"Si em torna a passar, juro que em cosiré els llavis!" va pensar la noia.

El que no s’esperava va ser que ell respongués a tot allò tornant-li un altre somriure amb una amabilitat que va inundar tot l’esser de la Lilian, tranquil·litzant-la quasi al instant.

Després d’haver parlat i rigut sense parar, deixant que provés unes quantes llaminadures de les tantes que hi havia, va comprar dues caixes de torrons i una de bombons.

-        Moltes gràcies pet tot! Ha sigut molt amable. – va agrair el noi amb aquell to de veu tan especial que la feia desfer-se sencera.

-        No hi ha per tant...! És la nostra feina en el fons. – ja no sabia si s’estava fent la vergonyosa quan es va recollir el floc de cabell llis de color pèl-roig, ficant-se’l darrere de la orella.

-        Bé, doncs molt bon Nadal!

-        Igualment!

<< Ens veurem, no? >> va escoltar la veu del jove dins d’ella i l’idea li va fer exaltar el seu cor, però va pensar que havia sigut qüestió del seu cap quan es va girar i va comprovar que ja no hi era.

-        Què estrany... No he sentit les campanetes de la porta... – i amb mil·lèsimes de segons, al recordar tot sobre ell... – Ostia puta! Acabo de conèixer un tio, m’he enamorat d’ell perdudament i va, sóc tan imbecil que ni li he preguntat pel seu nom! Seré burra! – parlava per ella mateixa.

-        Una mica sí, la veritat.

-        Ai! Ela! Quin ensurt...! Pensava que no m’escoltaves.

-        I les parets sí, no? Dona, normal si treballo aquí, saps? Si no hi fos algun dia serà perquè estic malalta. Aleshores, si vols, preocupat.

-        Què graciosa...! – va comentar en un to irònic. – Doncs clar que em preocuparé!

-        M’amoïnes més tu que jo i la meva salut.

-        Per?!

-        Home, enamorar-te d’un a primera vista sense saber qui és... Estant sols una estoneta parlant... No sé, eh...!!

-        Com que no?! Si jo era una de les primeres persones que no creia en l’amor a primera vista fins ara! No ho pots dir si no ho has passat!

-        Sols t’aviso de que pots passar males jugades amb això.

-        Aquest no tenia pinta de ser una persona dolenta...!

-        A mi no m’has de convèncer de res, però si te’l tornes a trobar ja m’explicaràs.

-        Sí, sí... interessada. – va comentar fent broma. – Ostiii...!! He passat de malhumorada a enamorada, després a desesperada, però ara has vingut tu a aixafar-me les il·lusions i torno a estar de mal humor.

-        Perquè saps que tinc raó. La realitat, noia... La realitat és la que sempre ens farà enrabiar fins i tot en dies com aquests. – ho deia en un to filosòfic i humorístic.

-        Doncs són ganes de sentir-se així.

-        Ja, ho sé. Per això el millor és no complicar-se la vida. Nena, me’n vaig. – es va acostar per donar-li dos petons. – que faig tard amb la família que avui és la nit de Nadal.

-        Ah! Val, val! Has demanat permís, no?

-        Sí, sí! I tant! Ens veiem demà. Adéuu!

-        Què vagi bé!

-        Gràcies! Igualment!

Aquella vegada van sonar les petites campanes de la porta al obrir-la, quedant-se sola en la tenda a l’espera de que vingués un altre client, algú que reemplacés al noi de moments abans amb l’intenció d’oblidar-se d’ell.

Al final va tenir sort de que no va tenir molta feina encara que va estar entretinguda amb la clientela i, sense que se n’adonés, es va fer l’hora de tancar la tenda. Ho va ordenar i guardar tot, es va anar a canviar, ficant-s’ho bé ja que no volia passar gens de fred. Finalment, quan ja estava preparada, va apagar alguns interruptors i la calefacció, sortint per tancar la primera porta. Al acabar d’assegurar-ho tot al col·locar la persiana al seu lloc, aixecant-se per marxar cap al seu pis, va notar com una mà aferrava el canell d’ella, fent-la tirar cap a aquella persona que ni s’havia donat compte que havia sigut en tot moment a la vegada que va perdre l’equilibri i va deixar anar un crit, morta d’espant. Quan es trobava davant, a pocs centímetres del desconegut, el va reconèixer: era el jove del qual s’havia enamorat al instant.

No ho entenia. Es sentia confusa i alterada, amb el cor neguitós.

Li hagués preguntat que feia allà, però ell no va perdre el temps sense voler saber les intencions de la Lilian, se la va apropar molt més per la cintura mentre li agafava el cap per la nuca i la va començar a besar amb intensitat, amb passió i també amb dolçor i lentitud, com si degustés el millor bombó, d’aquells que són cruixents i a la vegada se’t desfan en la boca.

Tot allò l’havia agafat d’imprevist, totalment per sorpresa, quedant-se en blanc per complet. Tot i així no va trigar en reaccionar i gaudir d’aquell instant tan màgic.

El seu primer petó robat pel seu amor desconegut en la nit de Nadal.

"Perfecte... Torno a ser al cel." pensava contenta. 

El príncep de la nit

Després de tant de temps sense penjar res, deixo aquest relat que, per més que potser sigui un tema mític ara, us pugui agradar...


El príncep de la nit 


Ja havien passat les dotze de la nit i, com en tots els contes mítics de terror, almenys on jo vivia, es creia que començaven a sorgir les besties i els essers malignes a aterrir, a crear el mal...
Però jo no.
Esperava dins del meu llit immens, elegant, còmode, ple de coixins en aquella habitació freda, sentint-me sola, a que el meu amor em vingués a buscar.
Tantes vegades que havia somiat amb ell, tantes coses viscudes... tants moments apassionats que cada dia tenia ganes de que s'extingís el Sol sols per ser eternament amb ell envoltada per la obscuritat.
I no em vaig poder esperar més. Em vaig aixecar ansiosa, posant-me el vestit llarg igual que el d'una princesa, blanc, brillant i tan pur com una perla el qual l'arrastrava pel terra absolutament net mentre caminava per aquella mansió on sols la llum de la lluna il·luminava cada racó d'aquell lloc tan bell i sinistre.
No tenia por, fins i tot em sentia segura. Sabia que en un moment o altre apareixeria, portant-me a algun lloc nou, desconegut, compartint i complint la seva promesa: l'amor junt amb ell per sempre més.
- On ets, Ricard? Per on pares? Desitjo veure't, estimat meu... - vaig dir com si respectés i no volgués insultar el silenci sepulcral que envaïa tota la casa.
Casualment, just al acabar de preguntar, va veure un mirall on el reflex, de sobte, es va transformar en unes escales que anaven cap a dalt, havent espelmes tant a les parets com al terra, creant una llum càlida i misteriosa. 
Hi seria allà...?
Vaig començar a pujar les escales lenta, amb paciència, respirant amb certa dificultat ja que el desig era l'única cosa que feia que fes funcionar el meu cos, tenint l'impuls de seguir endavant... com si fos una necessitat.
Tant m'havia afectat aquell home com per deixar una marca dins del meu cor...?
Arribant al final, vaig veure la lluna plena, una gran terrassa circular amb les mateixes espelmes de totes les alçades al terra... i allà era ell, al mig, esperant la meva arribada.
Amb urgència, aixecant el vestit, vaig anar corrents cap a ell, sentint com el cor bategava cada cop més de pressa sense saber si era per l'emoció o per l'esforç que estava fent, abraçant-lo amb ganes mentre que ell em va correspondre al gest amb la mateixa intensitat.
Aleshores em va qüestionar amb la seva veu tan peculiar i encantadora que tant cops m'havia encisant igual que en aquell precís instant:
- Estàs preparada?
- Sí, Ricard... Ho vull.
Sense dubtar, va ser quan ell, agafant-me pel cap com si fos l'objecte més valuós que havia tingut en la vida en les mans, em va rodejar amb més força i va clavar, enfonsant les dents afilades al meu coll que, per més que em fes mal, em va semblar l'acte més sensual que mai havien fet a mi, tacant poc aquelles teles d'un color vermell intens que, al cap de pocs minuts, deixaria d'existir aquell líquid tan vital dins de mi...
Convertint-me en una vampir...
<< Amor... per fi ja no seré sola... Per fi, per sempre més, junt amb tu, Ricard...>> van ser els meus últims pensaments quan a poc a poc vaig tancar els ulls, desmaiant-me, caient rendida, sent concient que em despertaria amb una nova vida, sent una morta vivent.


Cançó que m'ha inspirat aquest últim relat: Cry little sister - aider (pertany a la BSO de Lost Boys XD)
Imatges: Vampire Hunter D      

Pròleg i part del 1er capítol de "CRIATURA"

Pròleg

<< On sóc...? >> va pensar el noi.

Ell s’hagués vist al mig d’una foscor absolutament negra si no hagués sigut per la brillantor que tenien aquells pètals de rosa que flotaven per allà sense cap sentit, sense anar enlloc.

I allà... Qui hi havia?

<< Qui ets...? >>

Lluny d’ell, hi era una noia d’esquena. Aparentava uns divuit anys. El seu cabell ros daurat i ondulat revoltava igual que el vestit blanc, senzill i lleuger que portava posat.

Aleshores ella es va anar girant, recollint-se el cabell, deixant veure la seva cara angelical de pell fina, els seus ulls verds blavosos i els llavis molsuts.

De l'últim que se’n recordava d’aquell somni era que ella va clavar la seva mirada a ell la qual semblava que podia penetrar a la ment de qualsevol persona.

Simplement es va quedar embadalit d’aquella bellesa.

<< Te he vist algun cop...? >>

Part del 1er capítol

-        Mare meva! No sé com m’ho faig que sempre em quedo dormida! Al final hauré de posar no sé quants despertadors perquè algun dia m’aixequi a l’hora. – la noia es deia preocupada.

Es deia Laura. Tenia disset anys. Era una mica petita d’estatura i de pell fina. La cara era rodoneta i tenia el cabell ros, ondulat amb tendència a rissar-se. Els ulls eren blaus amb un toc groguenc fent que aquella mescla de colors semblessin més verdosos. Una de les coses que destacava més del seu rostre, a part de la seva mirada tan impactant, eren aquells llavis molsuts i vermellosos. De normal, era molt oberta i no tenia cap mena de problema en relacionar-se amb la gent, però era tímida en alguns temes que tenien a veure amb la privacitat de cadascú. Era difícil que s’enfadés, però si algú ho aconseguia, millor que la gent s’apartés ja que, com moltes vegades es diu, les aparences enganyen i més amb aquella cara angelical que li caracteritzava.       

En aquell moment, anava espitada amb els seus patins de línia pel Parc Central de Sant Cugat del Vallés, una petita ciutat que és a prop de Barcelona. Es dirigia cap al institut IES Angeleta Ferrer amb rapidesa per no fer-hi tard.

Sort que eren les primeres setmanes de classe i amb una disculpa, més una advertència del professor podia entrar a classe. Sabia que la pròxima vegada que passés, s’hauria de quedar en una aula especialitzada per aquelles persones que les havien castigat o, com ella, que havien arribat tard a primera hora.

Estava tant distreta amb els seus pensaments i amb la seva preocupació que, quan estava travessant un pas de zebra, no va veure com venia un cotxe a tota velocitat. Aleshores, amb el soroll que va fer aquella frenada tant brusca, ella se’n va adonar del que estava succeït i del pànic es va caure de cul a terra, escampant-se per l’aire els fulls que portava agafats. La noia es va quedar allà al mig del carrer amb el cor esverat, no parava de bategar ràpid per més que es tranquil·litzés i respirés fons. Per sort, l’accident no es va produir, quedant el vehicle a pocs centímetres d’on ella era.

La Laura es va fixar en el cotxe: era un model bastant antic, un Cadilac descapotable de color vermell amb alguns complements metàl·lics platejats, semblant als que sortien a la mítica pel·lícula de Grease.

Tot seguit va sortir el conductor i la noia es va emportar una sorpresa quan va veure que era un jove d'uns dinou anys, alt, però sense ser una cosa excessiva, fort i de pell bruna. A la seva manera, anava ben vestit: portava unes Ray-ban, una camiseta blanca de màniga curta amb un botó descordat ficada per dins d’uns texans de color blau marí, foscos i uns mocassins marrons. A la Laura li va cridar l’atenció aquell penjoll del ying-yang que penjava del coll amb un cordill de cuir.

Quan el noi es va treure les ulleres, va poder veure com era realment. Per uns moments va creure que era un model. Tenia la cara una mica ovalada i marcada. El seu cabell curt i desenfadat era d’un castany tan fosc que semblava negre, igual que els seus ulls que l’única cosa clara que tenien era el reflex de la llum del dia. El nas estilitzat li quedava a la perfecció igual que els llavis.

En el moment que va veure l’expressió del rostre del noi, no sabia si estava espantat pel que havia estat apunt d’ocórrer o s’havia quedat mut al veure-la, com si s’hagués quedat encisat, captivat per la seva bellesa cosa que ella pensava que d’aquella qualitat no en tenia molta.

El jove va anar directe cap a la Laura molt preocupat i alarmat:

-        Estàs bé? Tens alguna ferida? Déu meu... Quin ensurt...!

-        No, no!! És a dir... Espera! M’he equivocat. A veure... estic bé. Gràcies. – tenia la sensació de que no sabia adequar les paraules en el context correcte de lo nerviosa que estava.

-        Segur...? Si vols et porto al hospital, el que tu hi vagis de normal, al teu metge de capçalera o no ho sé... – el jove anava recollint tots els fulls.

-        No, no, tranquil... – el que ella volia és que no l’atabalessin. – Sols m’he caigut. Si m’ha de fer mal alguna part del cos és el cul. És igual que el patinatge sobre gel. Els primers moments et cagues amb tot del mal que et fa, però després com si res.

-        I si t’has trencat algun os? De debò, et pago el que faci falta. – parlava amb un to molt seriós.

-        Home... Llavors... amb el pla que vas, preocupat per totes les persones que es caiguin de cul quan estiguin patinant... Però tranquil que estic bé. – la noia s’estava començant a preocupar per ell ja que se’l veia angoixat. – L’únic favor que et demanaria seria si em podries ajudar a aixecar-me del terra que això sí que és una mica difícil de fer-ho un sol de vegades.

-        I tant! Espera...

Va deixar totes les fixes a sobre del capó i es va disposar a agafar-la pels canells. La va aixecar sense cap problema, sols que en el acte la Laura es va queixar un pèl del mal que li feia encara.

-        Segur què...? – es volia assegurar el noi.

-        Sí, sí. No passa res. Se’m passarà. No et preocupis.

Ella se n’anava a marxar sense perdre el temps quan el noi la va interrompre:

-        Espera! Cóm et dius?

Per uns moments es va quedar callada.

Alguna vegada la seva mare li havia advertit de que era perillós i que anés amb compte quan donés noms a la gent desconeguda. Però... tenia la impressió de que era una persona en la que es podia confiar.

-        Laura, tu?

-        Karl. Mmmh... Laura, com a favor que et dec després de tot... Vols que t’acompanyi en cotxe on hagis d’anar?

També li havia comentat d’anar amb precaució si pujava al cotxe d’algun estrany. Tot i així...

-        Doncs la veritat... Em faries un gran favor.

-        Doncs puja.

Què passarà...? 
Aquí us ho deixo...! Potser no és gran cosa, però si us agrada, puc passar la història sencera i més corregida! Gràcies! =D

L'ésser estimat

En un dia qualsevol, una noia d'uns dinou anys es va aixecar del llit endormiscada ja que s'havia anat a dormir tard.
Es va relaxar quan va recordar de que la seva mare s'havia marxat durant uns dies amb els seus germans a fer excursions pels Pirineus, instal·lats en un petit hotel de la Cerdanya.
Podia fer el que volgués, podia veure la televisió sense que ella li anés el darrere dient-li coses que, quan es trobava sola, es sentia més tranquil·la fent-les.
Aleshores va anar a preparar l'esmorzar encara que, en comptes de menjar un típic bol de llet amb cereals d'arròs de xocolata, es va fer unes torrades de paté de tonyina de l'Hacendado i un suc de préssec de Grannini.
Quan ja havia passat unes quantes hores muntant els seus pròxims projectes, sent a punt l'hora de dinar, la noia mirava la sèrie mítica americana "Friends" mentre l'aigua bullia amb la pasta dins de l'olla.
I és veritat! Aquesta sèrie a la gent li pot encantar o, en tot cas, no li entusiasme gens, no la odien, però no li troben el que.
Ella cada migdia, si podia, no fallava mai que es fes un tip de riure veient-la. Gaudia moltíssim per la varietat de personatges que hi havien, en concret el grup d'amics que cadascú d'ells era una persona totalment diferent: una que és maniàtica de la neteja i perfeccionista a part de treballar de cuinera, un altre que no para de fer acudits sarcàstics, però en el fons és molt bon xaval... Fent que el públic estimi a tots ells.
El que li va sorprendre més va ser, quan ho va descobrir, que, encara que hi hagués unes grans diferències entre ells, tenien una gran amistat.
Va anar a l'habitació de la seva germana (que tampoc no era a casa) a mirar-se al mirall i no es va sentir gens orgullosa d'ella mateixa, no es sentia a gust... Aquell era el reflex que volia veure? Una noia de cabells llargs que el seu pentinat no tenia res d'especial? Una noia que la seva cara ocultava la veritat del seu ser? I per què s'havia avergonyit d'ella i dels seus gustos fins ara? Què era de la Phoebe Buffay que es vestia realment com li donava la gana? A cas hi havia cap crítica dolenta cap a ella? Si al final acabava amb un amor de noi!! Aquesta sí que li va tocar la loteria, sí...!
<< A la merda! Ja sé que fer amb els 600 euros que em va deixar la meva avia. >> va pensar i, just després d'haver dinat, es va vestir, va agafar la bossa amb les coses necessàries i se'n va anar de casa...

Al cap d'uns dies, la mare va arribar a casa ja sent nit, va deixar les coses en la seva habitació i es va dirigir cap a la cuina on la llum era encesa, suposant que la filla seria allà.
I és que, quan va obrir la porta, se li va fer molt difícil reconèixer-la ja que tenia el cabell curt amb un serrell d'un costat més llarg que l'altre, amb uns brillants petits d'arracades, maquillada d'una forma dissimulada que li afavoria, portant posada una vestimenta arreglada, però amb un toc juvenil a conjunt amb unes sabates de taló ben mones.
Finalment la jove es va girar i li va saludar amb molt d'entusiasme la qual cosa mai l'havia vist tan feliç potser... des de mai?
- Hola, mama!! Com ha anat tot? Us ho heu passat bé?
La dona es va quedar, per uns segons, bocabadada, parada en el mateix lloc, amb els ulls fixes en ella...
- Què guapa que estàs! Et puc fer unes fotos? No em diguis que no perquè després saps que surts perfecte a totes elles!



Text inspirat amb la cançó de "A quien le importa" de Alaska. ;)

P.D. Com arriben a ser les mares :P! Ja, ja, ja, ja!

...perquè mai seràs sola

Aquest relat el dedico a una persona que sempre he estimat amb tot el meu cor...

Perquè així ha de ser... No creus, Papa?



Uns núvols foscos cobrien el cel sencer, sense deixar pas a cap raig de sol, creant l'ambient perfecte per aquella gran revolta que estava succeint en aquell moment, ple de gent exaltada, molts d'ells cridant histèrics, furiosos o desesperats ja que els soldats corruptes s'estaven dedicant a posar "ordre" disparant a tots aquells que s'oposaven, innocents de perdre les vides que tant es mereixien ja que sols reclamaven el que era seu: els drets com a persones. 
I allà en mig hi era una nena d'uns cinc anys quieta com una estàtua, aterrada, impotent, perduda en aquella immensitat plena de violència sense saber que fer, com reaccionar, observant amb els ulls totalment oberts el panorama.
No es parava de preguntar dins del cap on s'havia anat el seu pare que fins feia uns instants la portava agafada de la seva càlida mà que sempre l'havia fet sentir segura i protegida, però sols li quedava el seu estimat osset de peluix que l'abraçava amb força.
No volia perdre l'única cosa que li quedava, no es volia quedar sola...
No...
Fins que, de sobte, va veure el rostre del seu pare entremig de la gent esvalotada, buscant-la mort d'espant.
Aleshores va ser quan tots els sentiments van inundar l'ànima d'aquella criatura, caient una llàgrima, relliscant per la pell fina de la galta i, traient-s'ho tot de sobre, va xisclar com mai ho havia fet:
- PAPAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!
D'immediat l'home es va girar, la va veure i en seguida va anar corrents cap a ella, amb urgència, mentre escoltava com l'aclamava, repetint aquell mot que, si no fos perquè es trobaven en aquell lloc, en aquelles circumstàncies, li hagués semblat una de les paraules més maques del món i no estaques de dolor clavant-se en el cor, pensant que això potser era pitjor que una bala travessant el seu cap.
En quan va arribar, la va rodejar amb els seus grans braços, sentint com cada gota d'aigua salada, la cara molla de la petita mullava la camisa que portava, acariciant-li el cap per calmar-la d'aquell terrorífic incident a la vegada que li anava repetint amb un to de veu tranquil·litzador:
- Tranquil·la... Ja està, princesa, ja està... No et tornaré a deixar sola, mai més.
Amb pressa, es va posar a la filla de la manera més còmode per portar-la a sobre, protegint-la de qualsevol adversitat, intentant que ja no mirés més aquell desastre, marxant d'allà ràpidament.
Sabia que allò seria un trauma per ella pel resta de la vida, recordant-ho amb claredat... i va decidir que mai més la tornaria a fer patir d'aquella forma...
<< ... perquè mai més seràs sola, princesa, mai més.>> va pensar ja sent lluny d'aquell batibull.



T'estimo.

Ànsies

Ella era a l'habitació, asseguda al llit, amb la seva parella que, en aquell moment, era connectat a l'ordinador, mirant vídeos d'un humor poc elaborat, però graciós.
No treia els ulls d'ell ja que sempre li agradava veure'l fer qualsevol cosa, observar el seu rostre tant atractiu quan estava concentrat, seriós i amb la mirada fixada. Al cap d'una bona estona, com molts cops, començava a donar-li un cert "morbo"... 
I exactament això li va tornar a passar en aquell precís instant.
Li era inevitable imaginar que ella era a qui mirava, fent-la sentir realment desitjada amb aquells ulls que totes les vegades que s'havia proposat seduir-la ho havia aconseguit. I els llavis... Sospirava d'anhel sols al pensar que seria d'un altre petó amb ell, sentint-se borratxa de passió, com recorrerien, junt amb el tacte delicat i deliciós de les mans, el cos amb la llengua dibuixant sobre la pell línies invisibles plenes de deliri i set.
I és que quan més es provocava les sensacions amb aquella classe de pensaments, inconscient del seu tancament d'ulls, més notava com la temperatura corporal anava en augment igual que els batecs i la respiració.
Amb una de les tantes vegades que va obrir les parpelles, veient que encara ell seguia al mateix lloc, en la mateixa posició, sense haber-se immutat de l'alteració que estava patint o, en tot cas, gaudint, va decidir de provar sort.
Es va aixecar lentament, sentint com si portés un pes a sobre que no era gens molest, i, amb una dificultat agradable de caminar, es va apropar a ell, mossegant la orella des del darrere i li va dir en veu baixa:
- Tinc ganes de tu.
Aleshores ell es va girar, dedicant-li un somriure entremaliat mentre li acariciava la cara, desfent-la per complet, contestant-li:
- Doncs provoca'm més.

La realitat dels sentiments

Estic a punt d'arribar al lloc, impacient i, com si un ocell que no parés de volar dins de mi, em batega el cor amb certa velocitat ja que vaig amb pressa i també perquè m'estic morint de ganes... Punyeteres ànsies!
I és que quan baixo les escales, per uns instants, se'm fan infinites. Paso per sota del pont on per sobre tots els cotxes corren i, quan arribo al final, veient el pàrking buit de l'estació de la renfe, allà ets tu, al fons, venint cap a mi fins que, amb certa urgència, ens abracem amb molta força, intensitat, com si hi hagués una connexió magnètica que fa que no ens podem desenganxar durant uns minuts, com si haguéssim passat una guerra i, al acabar-se, ens haguéssim tornat a trobar perquè en el passat els nostres camins no havien tingut la sort d'ajuntar-se.
Aleshores succeeix el millor moment, quan les nostres boques es busquen i es provoca un petit frec, transformant-se amb un petó ben suculent i apassionat, sabent que aquell instant cap persona ens el traurà, cap d'ells ens ho podrà prendre ja que jo em trobo flotant pel cel, enfonsada dins d'algun oceà, notant com totes les corrents del meu i del teu cos són encesos perquè així de fantàstica em sento quan ets tu amb mi, així de màgic vull que sigui cada cop que ens retrobem, Amor.


Pròximament dibuix d'aquest relat! :)

# ERROR 250 V # [ archiu no identificat ]

Què et passa?
Sí, tu, el que m'està llegint!
No posis cares rares! Que t'estic parlant!
És que a cas és tant estrany que algú et parli?
A clar...! Ets antisocial, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!!
Ai... que no sabeu entendre una broma pesada...! Què curtets que sou...!
Què? Com? Aquesta no és la forma "normal" de xerrar? Doncs a ser original que tampoc no costa res!
Com estava avorrida he entrat en aquest blog perquè, després de la vida monòtona que porto, fer una mica de gresca tampoc no és tan dolent, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja...!!!!!
I ara que?! Tens algun problema?
Ja ho entenc... Això de ficar-se en llocs on no hi manen no és el correcte, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!!!
Humans innocents... A veure si t'assabentes de que aquí sempre hi sóc jo, però ara quasi ningú em dona importància! Sols aquells que treballen i fan servir les meves energies!
Fins i tot podeu fer que deixi i torni a aparèixer quan us dona la gana! Alguns són amables i almenys em deixen veure els seus moments íntims... Encara que reconec que quan puc espatllar-vos alguna cosa, m'agrada com us poseu de histèrics!
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!
Ignorants! M'hauríeu d'agrair el que faig per vosaltres ja que si deixés d'existir tampoc no sabríeu ni que fer!
I pensar que en un passat vaig ser lliure...! El que passa és que un llest em va descobrir i ara el tenen commemorat sols perquè ara estigui esclavitzada!
Que sapigueu que encara tinc suficient poder com per seguir atemorint-vos en els dies més foscos, podria sortir d'aquest lloc i crear la fi del món amb un espectacle sobrenatural que us farieu pixum a sobre!
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!
Sí, sí... Vosaltres aprofitant-vos de mi, eeh...!!! I jo de vosaltres, que? Si sou tan subnormals que us mateu per tocar-me no és el meu problema! Si m'heu de fer servir, sigueu més llestos i que sigui per coses útils i no per capricis de la humanitat!
Què! Encara no saps qui sóc?
Imbècil! Sóc la reina Electricitat!
La de vegades que us he salvat de la mort amb els electròdes quan estàveu a punt de desaparèixer!!

El llenguatge del maquillatge

Era en el bany de casa seva mirant-se en aquell mirall immens que anava d'una punta a l'altra de l'estança, veient que el seu rostre no era l'adequat per reflectir el que realment sentia dins del seu cor: ràbia, fúria, ira, glamour, sensualitat...
Es volia sentir còmoda, lliure, poder treure tot aquell cúmul d'emocions que no feien res més que destrossar-la perquè els reprimia.
<< Ja va sent hora d'exterioritzar-ho... >>
Aleshores, decidida, va agafar tot el seu maquillatge, posant-se mans a l'obra sabent que tampoc no era una gran experta.
Va començar a ombrejar amb tons marrons i delineant amb un llapis de color negre per ressaltar aquells ulls blaus clars. Volia que fos un punt de mira per qualsevol espectador que passés per davant d'ella, un en concret.
I és que quan més pensava amb aquella persona, més bé li sortia i més ganes tenia de que l'envegés i a la vegada es sentís atreta, anhelant cada part d'ella.
Per això, després d'haver-se acolorit les seves galtes d'un to rosat, es va pintar amb delicadesa i elegància d'un vermell sang els llavis molsuts com si fos la part més important de tot aquell quadre. Sabia que la seva víctima li agradava aquella part que tantes vegades l'havia besat.
Desitjaria una vegada més tornar-los a tastar?
Finalment, veient com havia quedat el seu nou aspecte, va somriure amb certa malícia.
Seguidament es va posar un vestit arrapat, sense mànigues, que arribava fins els genolls a conjunt amb els llavis i unes sabates de taló amb una bossa petita de color negre.
Estava disposada a sortir per la porta, acomiadant-se de la seva mare que era a casa, quan va pensar:
<< Ara és l'hora de la meva venjança. >> 

Fi.

La festa nocturna

El llenyataire havia sortit del refugi quan la nit havia envaït el dia amb la lluna plena i els estels ja que mancava de llenya, faltava aquella calor acollidora que sempre el seduïa, quedant-se nits senceres dormint a la vora de la llar de foc assegut a la seva butaca.
Ell rondava pel bosc, escoltant perfectament els mussols buscant a la seva presa o, fins i tot, el udol d'un llop solitari quan va començar a sentir una música dolça procedent d'un lloc llunyà, però el suficient perquè arribés a la seva oïda. Era encisadora i caracteritzava d'alguna cosa que ell no sabia que era, fent que cada vegada tingués més ganes de ser-hi més a prop per poder gaudir millor de cada nota que sonava.
I és que, es va adonar de que, inconscientment, havia començat a caminar amb cautela. Quan més s'acostava, més li agradava i encuriosit estava ja que cada cop descobria el so d'un instrument nou que quedava a la perfecció amb aquella melodia que semblava eterna.
Lentament, va començar a veure, amb una mica de dificultat, entre els espais que formaven els arbres, un llac i llums de tots els colors.
Seria d'aquell lloc on procedia?
Començava a notar que les ànsies s'estaven apoderant del seu cos mentre anava rodejant d'aquelles aigües, amagant-se a qualsevol lloc. 
Ja no era qüestió de conèixer el misteri, sinó de que allò li provocava un anhel, un encantament que feia que es sentís atret, com si alguna cosa li tirés d'ell, deixant-se anar pel goig de la vida.
<< Quant de temps feia que no em sentia d'aquesta forma? >> es va preguntar mentalment.
Finalment, sent a pocs metres, va poder observar i comprovar amb sorpresa que eren un grup de fades fent una festa. Cantaven, ballaven amb gràcia i subtilesa, es reien amistosament. Alguns fins i tot havien creat una orquestra amb instruments una mica peculiars, fets de fulles, branques, pètals i, es va suposar, que les cordes serien fil creat per les aranyes.
Va descobrir que les llums procedien del centre de les flors amb les quals les tenien agafades o penjades pels arbres i del pol·len que sortia d'elles, voltejant per l'ambient, caient com purpurina per sobre de tots.
Havia sentit alguna vegada el mite de que les fades feien aquetes menes de coses, però que si et descobrien, et ficaven dins d'ella i no paraven de ballar amb tu, no et deixaven marxar fins que potser et mories de cansament.
Mai hagués cregut que aquells essers existissin i en aquell moment era present, segurament, a una de les celebracions més importants.
I la cançó el seguia captivant cada vegada més, però la raó li deia que no es deixés veure per aquelles criatures, intentava retenir el seu cos d'aquell impuls instintiu que li faria perdre la vida d'una manera esgotadora.
Al final va aconseguir tapar-se les orelles, silenciant aquells conjunts de sons massa bells i harmònics que cada vegada el feien que es sentís més hipnotitzat, escapant-se d'aquell lloc que l'havien transformat en maldit.
Esperava que allò no li tornes passar, que aquella meravella no li fes passar aquell perill.
Esperava que, després de tot, trobés alguna cosa per poder donar escalfor a casa seva.  

L'esperança de la llibertat

Corria desesperada, fugint d'aquella realitat.
No... No volia saber res, no volia escoltar cap cosa més que el mormol de les fulles, el cant dels ocells, el cruix de les plantes cada vegada que les trepitjava, recordant-li que eren vives i tendres.
Sols volia ser lliure d'aquell gran error del que se'n penedia, que li havia fet veure que no volia portar la vida d'aquella forma.
No era el que ella volia.
Fins feia uns moments, havia sigut rodejada per la penombra, per arbres retorçats i tenebrosos, per aquells corbs que sols feien més que picotejar la pell, destrossant cada part del seu esser, fins i tot, egoistes d'ells, es van anar menjant el seu cor, sentint cada vegada més el dolor, passant per la tristor, fins que, al final, es va començar a sentir buida, sense sentiments, convertint-se en una ànima en la immensa soledat de la pena.
Però no van aconseguir treure-li l'esperança. 
I ja quasi morta va decidir sortir d'aquell lloc tètric. Ja no volia saber res, deixant que allò es transformés en el seu passat destructiu. 
Tenia la urgència de trobar una nova vida, una que la fes sentir a gust, un lloc on sols la felicitat fos la protagonista de la seva història.
Així va començar, arrossegar-se per aquells terres fangosos i pudents que no feien més que enrederir el seu pas cap a la solució urgent i, encara que aquells ocells la perseguissin, li fessin mal, encara que es volguessin quedar amb el seu cor, ella va començar a comprendre, cada vegada més segura, que les ganes de viure tranquil·la i alegra augmentaven dins d'ella amb més pressa... I aquells rapinyaires l'impedirien el seu anhel?
<< No... >> va pensar mentre somreia, intentant evocar el record de quan va ser l'última vegada que ho va fer.
Aleshores es va aixecar per començar a caminar, sentir com les cames es movien, acostumant-se un altre cop aquell fet, com podia anar a un cert ritme, el que ella volgués, arribant a la conclusió de que, amb més necessitat, tenia ganes de córrer.
I en aquell moment ho feia com mai en temps enrere, en una velocitat que no s'ho hagués imaginat que fos capaç, perseguida per aquells impertinents, cridant-la com si estiguessin reclamant la vida i els sentiments de la noia com si això fos la cura de la seva desgràcia de ser d'aquella forma, notant que cada vegada era més lluny d'ells.
Ho estava aconseguint.
A poc a poc, el bosc va canviar de forma, tenint més color, de terres fermes on les plantes van començar a posar-se dretes i majestuoses, tenint aromes que els havia enyorat quan es va adonar de que s'havien esborrat de la seva memòria i, per fi, aquell sons estridents sense sentit es van transformar-se en una cançó melòdica i harmoniosa.
Finalment, mirant-se a ella mateixa, va comprovar que el seu cos era sencer, sense cap ferida, tornava a tenir la pell fina i bella i els sentiments més vius que mai.
Nua, com si hagués tornat a néixer, es va ficar dins d'un riu i, sentint com la frescor de l'aigua la envoltava com un llençol, tornant a ser neta, va mussitar:
- Com ho trobava a faltar.



Fi.