L'esperança de la llibertat

Corria desesperada, fugint d'aquella realitat.
No... No volia saber res, no volia escoltar cap cosa més que el mormol de les fulles, el cant dels ocells, el cruix de les plantes cada vegada que les trepitjava, recordant-li que eren vives i tendres.
Sols volia ser lliure d'aquell gran error del que se'n penedia, que li havia fet veure que no volia portar la vida d'aquella forma.
No era el que ella volia.
Fins feia uns moments, havia sigut rodejada per la penombra, per arbres retorçats i tenebrosos, per aquells corbs que sols feien més que picotejar la pell, destrossant cada part del seu esser, fins i tot, egoistes d'ells, es van anar menjant el seu cor, sentint cada vegada més el dolor, passant per la tristor, fins que, al final, es va començar a sentir buida, sense sentiments, convertint-se en una ànima en la immensa soledat de la pena.
Però no van aconseguir treure-li l'esperança. 
I ja quasi morta va decidir sortir d'aquell lloc tètric. Ja no volia saber res, deixant que allò es transformés en el seu passat destructiu. 
Tenia la urgència de trobar una nova vida, una que la fes sentir a gust, un lloc on sols la felicitat fos la protagonista de la seva història.
Així va començar, arrossegar-se per aquells terres fangosos i pudents que no feien més que enrederir el seu pas cap a la solució urgent i, encara que aquells ocells la perseguissin, li fessin mal, encara que es volguessin quedar amb el seu cor, ella va començar a comprendre, cada vegada més segura, que les ganes de viure tranquil·la i alegra augmentaven dins d'ella amb més pressa... I aquells rapinyaires l'impedirien el seu anhel?
<< No... >> va pensar mentre somreia, intentant evocar el record de quan va ser l'última vegada que ho va fer.
Aleshores es va aixecar per començar a caminar, sentir com les cames es movien, acostumant-se un altre cop aquell fet, com podia anar a un cert ritme, el que ella volgués, arribant a la conclusió de que, amb més necessitat, tenia ganes de córrer.
I en aquell moment ho feia com mai en temps enrere, en una velocitat que no s'ho hagués imaginat que fos capaç, perseguida per aquells impertinents, cridant-la com si estiguessin reclamant la vida i els sentiments de la noia com si això fos la cura de la seva desgràcia de ser d'aquella forma, notant que cada vegada era més lluny d'ells.
Ho estava aconseguint.
A poc a poc, el bosc va canviar de forma, tenint més color, de terres fermes on les plantes van començar a posar-se dretes i majestuoses, tenint aromes que els havia enyorat quan es va adonar de que s'havien esborrat de la seva memòria i, per fi, aquell sons estridents sense sentit es van transformar-se en una cançó melòdica i harmoniosa.
Finalment, mirant-se a ella mateixa, va comprovar que el seu cos era sencer, sense cap ferida, tornava a tenir la pell fina i bella i els sentiments més vius que mai.
Nua, com si hagués tornat a néixer, es va ficar dins d'un riu i, sentint com la frescor de l'aigua la envoltava com un llençol, tornant a ser neta, va mussitar:
- Com ho trobava a faltar.



Fi.