Què us sembla?
Espero que us agradi! ^^
Tensió,
atabalament, nervis, la ment en blanc, desesperació, sols aconseguia veure
lletres en els llibres d’estudi. Els textos, les imatges havien deixat de tenir
sentit per ella, no hi existia res allà més que físic i visual...
Res.
Aquell cop sols
havia pogut durar uns deu minuts davant de tota la informació que havia de
memoritzar, en front d’aquelles obligacions, els deures que ni era capaç de complir
i sabia que cada cop aniria a menys... cinc minuts, tres, dos, un... Què faria
quan ja ni pogués estar ni una mil·lèsima de segon?
Pressió, pressió
i més pressió, allò requeia a sobre d’ella, una responsabilitat que ja no podia
fer-la realitat, la culpabilitat de no poder ser la bona estudiant de feia uns anys,
aquella que tenia tots els requisits que la gent demana perquè estigui
orgullosa d’ella i un esgotament immensament gran... ja no sols el seu cos i el
cap no rendien, sinó la seva ànima, el cor, s’estava morint poc a poc donant la
“benvinguda” a la depressió...
La frustració
per no poder donar més era la reina de la creació dels dubtes que l’amoïnaven,
cegant-li el pas, el camí de la vida des de feia ja uns mesos. Rodaven dins
seu, sense deixar-la viure tranquil·la, amb la sensació de començar pensar que
realment, alguna cosa, no quadrava i no funcionava com hauria de ser...
<< Però si
això és el que diuen que està bé... Estudiar per anar una universitat,
aconseguir títols per tenir treball, per poder tenir un sou, viure... Però...
per mi... no està sent així... Estic patint massa... Ja no sóc capaç
d’estudiar, no m’entra res i no aguantaré més... Començaré a defraudar a molta
gent si trec males notes, si repeteixo curs la meva reputació com a bona alumna
s’embrutarà, ja no hi haurà volta enrere... La meva imatge no serà la mateixa
perquè no seré capaç de ser responsable d’això... perquè no podré donar tot
allò que em demanen... No ho puc fer ni ara! I sobretot... el més preocupant...
estic caminant per un lloc on no aconsegueixo veure res... No veig el meu
futur... Ni el meu present... Els altres sí, ho tenen molt clar, diuen que sóc
molt bona dibuixant i que aquesta és la meva professió... >>
Va creuar els
braços sobre la taula i va posar el cap a sobre, tancant els ulls. El cansament
cada vegada era més evident, la infelicitat s’apoderava de tot allò que creia
que l’havia fet sentir satisfeta d’ella...
<< Notes,
exàmens, deures... Aprovada o suspesa...>> per uns moments es va quedar
en silenci la ment <<Aprovada o suspesa... Això mai ha sigut una
felicitat per mi... Ha sigut un gran patiment... >>
En aquell
instant, identificant-se amb la llum de la làmpada ja que es veia rodejada per
una foscor infinita dintre del seu ésser, va entendre que la seva vida havia
sigut una enganyifa...
S’havia
convençut de que era feliç si li donaven el reconeixement de que tot ho estava
fent bé. I quan ho feia malament? Sabia que els professors esperaven a que ella
tornés a aixecar-se i seguís sent disciplinada, però també era conscient de que
aquells errors es quedarien en el seu expedient com a persona per sempre més
fins el dia de la seva mort. D’allà va sorgir el disgust, quan més temps
passava i més errors cometia dels que no veia que pogués treure’n profit ja que
no els podia solucionar, més gran era.
<< Errors
els quals mai podré solucionar-los per unes notes... unes maleïdes notes...
Unes notes que jo no puc canviar, sinó els professors. Són ells els que dicten
si ho he fet bé o malament, si els treballs, els deures, els exàmens valen un
deu, un vuit, un cinc o un cero... Clar que puc progressar amb altres
exercicis, millorar la meva nota final, però aquells que van estar malament,
allà quedarà la nota, gravada per sempre més... Són intocables. Notes injustes,
escrites per ells i no per mi... Notes que ells poden canviar quan vulguin si
troben una raó de pes, no la meva, notes que dirigeixen la meva vida, el curs
d’ella, però no puc fer-hi res perquè són ells els que manen... Diuen que
treballi dur i que gràcies això tindré una puntuació o una altra, que sóc jo la
que dibuixo el meu camí, però a l’hora de la veritat són ells els que valoren
com els hi dona la gana tot el que faig i l’esforç que dedico durant la vida
diària a fora de l’institut com si no valgués res, queda en l’oblit... No em
puc queixar d’això a ells...! Respondrien “segur que no ho has donat tot”,
“això sols és responsabilitat teva” o “esforça’t més”... La de cops que m’he
esforçat per entendre les coses, preguntant, mirant-ho, ficant-me moltes hores
d’estudi...! Per què serveix si jo no puc valorar el meu treball que li he
dedicat? Necessito a cas un numero per saber quan valc? Si sóc apte? Posada per
una altra persona que no viu ni la meitat de la meva vida? Necessito a cas que
m’ho digui una altra persona qui sóc jo i si ho valc? >>
I en aquell
moment va ser quan va néixer una estrella en el cor, comprenent que albirava el
seu verdader camí, el principal principi per donar les primeres passes. Quedava
lluny, però allò ja era més que suficient per la noia... per emprendre el motiu
del seu viatge.
