La festa nocturna

El llenyataire havia sortit del refugi quan la nit havia envaït el dia amb la lluna plena i els estels ja que mancava de llenya, faltava aquella calor acollidora que sempre el seduïa, quedant-se nits senceres dormint a la vora de la llar de foc assegut a la seva butaca.
Ell rondava pel bosc, escoltant perfectament els mussols buscant a la seva presa o, fins i tot, el udol d'un llop solitari quan va començar a sentir una música dolça procedent d'un lloc llunyà, però el suficient perquè arribés a la seva oïda. Era encisadora i caracteritzava d'alguna cosa que ell no sabia que era, fent que cada vegada tingués més ganes de ser-hi més a prop per poder gaudir millor de cada nota que sonava.
I és que, es va adonar de que, inconscientment, havia començat a caminar amb cautela. Quan més s'acostava, més li agradava i encuriosit estava ja que cada cop descobria el so d'un instrument nou que quedava a la perfecció amb aquella melodia que semblava eterna.
Lentament, va començar a veure, amb una mica de dificultat, entre els espais que formaven els arbres, un llac i llums de tots els colors.
Seria d'aquell lloc on procedia?
Començava a notar que les ànsies s'estaven apoderant del seu cos mentre anava rodejant d'aquelles aigües, amagant-se a qualsevol lloc. 
Ja no era qüestió de conèixer el misteri, sinó de que allò li provocava un anhel, un encantament que feia que es sentís atret, com si alguna cosa li tirés d'ell, deixant-se anar pel goig de la vida.
<< Quant de temps feia que no em sentia d'aquesta forma? >> es va preguntar mentalment.
Finalment, sent a pocs metres, va poder observar i comprovar amb sorpresa que eren un grup de fades fent una festa. Cantaven, ballaven amb gràcia i subtilesa, es reien amistosament. Alguns fins i tot havien creat una orquestra amb instruments una mica peculiars, fets de fulles, branques, pètals i, es va suposar, que les cordes serien fil creat per les aranyes.
Va descobrir que les llums procedien del centre de les flors amb les quals les tenien agafades o penjades pels arbres i del pol·len que sortia d'elles, voltejant per l'ambient, caient com purpurina per sobre de tots.
Havia sentit alguna vegada el mite de que les fades feien aquetes menes de coses, però que si et descobrien, et ficaven dins d'ella i no paraven de ballar amb tu, no et deixaven marxar fins que potser et mories de cansament.
Mai hagués cregut que aquells essers existissin i en aquell moment era present, segurament, a una de les celebracions més importants.
I la cançó el seguia captivant cada vegada més, però la raó li deia que no es deixés veure per aquelles criatures, intentava retenir el seu cos d'aquell impuls instintiu que li faria perdre la vida d'una manera esgotadora.
Al final va aconseguir tapar-se les orelles, silenciant aquells conjunts de sons massa bells i harmònics que cada vegada el feien que es sentís més hipnotitzat, escapant-se d'aquell lloc que l'havien transformat en maldit.
Esperava que allò no li tornes passar, que aquella meravella no li fes passar aquell perill.
Esperava que, després de tot, trobés alguna cosa per poder donar escalfor a casa seva.  

L'esperança de la llibertat

Corria desesperada, fugint d'aquella realitat.
No... No volia saber res, no volia escoltar cap cosa més que el mormol de les fulles, el cant dels ocells, el cruix de les plantes cada vegada que les trepitjava, recordant-li que eren vives i tendres.
Sols volia ser lliure d'aquell gran error del que se'n penedia, que li havia fet veure que no volia portar la vida d'aquella forma.
No era el que ella volia.
Fins feia uns moments, havia sigut rodejada per la penombra, per arbres retorçats i tenebrosos, per aquells corbs que sols feien més que picotejar la pell, destrossant cada part del seu esser, fins i tot, egoistes d'ells, es van anar menjant el seu cor, sentint cada vegada més el dolor, passant per la tristor, fins que, al final, es va començar a sentir buida, sense sentiments, convertint-se en una ànima en la immensa soledat de la pena.
Però no van aconseguir treure-li l'esperança. 
I ja quasi morta va decidir sortir d'aquell lloc tètric. Ja no volia saber res, deixant que allò es transformés en el seu passat destructiu. 
Tenia la urgència de trobar una nova vida, una que la fes sentir a gust, un lloc on sols la felicitat fos la protagonista de la seva història.
Així va començar, arrossegar-se per aquells terres fangosos i pudents que no feien més que enrederir el seu pas cap a la solució urgent i, encara que aquells ocells la perseguissin, li fessin mal, encara que es volguessin quedar amb el seu cor, ella va començar a comprendre, cada vegada més segura, que les ganes de viure tranquil·la i alegra augmentaven dins d'ella amb més pressa... I aquells rapinyaires l'impedirien el seu anhel?
<< No... >> va pensar mentre somreia, intentant evocar el record de quan va ser l'última vegada que ho va fer.
Aleshores es va aixecar per començar a caminar, sentir com les cames es movien, acostumant-se un altre cop aquell fet, com podia anar a un cert ritme, el que ella volgués, arribant a la conclusió de que, amb més necessitat, tenia ganes de córrer.
I en aquell moment ho feia com mai en temps enrere, en una velocitat que no s'ho hagués imaginat que fos capaç, perseguida per aquells impertinents, cridant-la com si estiguessin reclamant la vida i els sentiments de la noia com si això fos la cura de la seva desgràcia de ser d'aquella forma, notant que cada vegada era més lluny d'ells.
Ho estava aconseguint.
A poc a poc, el bosc va canviar de forma, tenint més color, de terres fermes on les plantes van començar a posar-se dretes i majestuoses, tenint aromes que els havia enyorat quan es va adonar de que s'havien esborrat de la seva memòria i, per fi, aquell sons estridents sense sentit es van transformar-se en una cançó melòdica i harmoniosa.
Finalment, mirant-se a ella mateixa, va comprovar que el seu cos era sencer, sense cap ferida, tornava a tenir la pell fina i bella i els sentiments més vius que mai.
Nua, com si hagués tornat a néixer, es va ficar dins d'un riu i, sentint com la frescor de l'aigua la envoltava com un llençol, tornant a ser neta, va mussitar:
- Com ho trobava a faltar.



Fi.

La bibliotecària

Què estrany... Com l'enyoro i mira que ja han passat més de deu anys des de que la vaig conèixer.

Me'n recordo que jo era petita quan va començar a treballar en la biblioteca de l'escola.
Era una dona segurament d'uns quaranta anys, no molt més, una mica alta, primeta, amb els ulls marrons. Però el que li ressaltava més del seu físic era el nas aguilenc i el cabell rissat d'un castany fosc que algunes vegades el portava recollit per una cua baixa.
La seva veu era dolça i et parlava amb educació, mesurant el seu to de veu, escollint les paraules més adequades com si fossin els ingredients del menjar més exquisit del món. 
Sempre feia que aquell racó ple de llibres, històries, documentació fos sagrat per qualsevol que entrés en ell mentre que aquest el respecte perquè, aquells que no ho fessin, ja podien afanyar-se ja que els faria fora de la sala en un obrir i tancar els ulls per més que no volguessin.
Fins i tot, a l'hora de menjador, era la guardiana de les teves pertinences! Ja que com havíem d'anar a dinar, sols era qüestió de deixar les coses en unes prestatgeries i ella te les vigilaria de tot cor, esperant a que, quan haguessis de tornar a classe, les tinguessis tal i com les havies posat, sense preocupar-te per si algú t'havia robat. 
Potser em podeu dir rara, però vaig arribar a admirar aquella dona per la tantíssima paciència que tenia i pel tacte tan bo que tenia amb la gent.

No crec que se'n recordi de mi.
Un dia, quan ja havia deixat la infància enrere, la vaig tornar a veure com estava esperant a la sortida d'un col·legi, segurament aniria a buscar el seu fill. Tenia ganes de saludar-la, preguntar-li que era de la seva vida, però no vaig ser capaç... Potser pel simple fet de que jo ja començava a caminar per un altre camí. Però li vaig desitjar el millor per ella, esperant a que també ella ho fes per mi i per qualsevol que l'apreciés.


Gràcies per haver fet que aquella biblioteca fos el meu primer racó de la imaginació dibuixant.

La gran enxampada

Història basada en un fet real. Espero que us divertiu.  ^.^


La noia era a la seva habitació estudiant per un examen realment difícil del qual s'examinaria l'endemà. Se li estava fent molt pesat, el cap el tenia col·lapsat i no podia emmagatzemar més informació per més que volgués, tenia la sensació de que s'estava trencant el cap i fent un esforç impressionant.
Per evadir-se del estrés, no parava de pensar amb coses, com per exemple, amb aquell noi que havia conegut l'estiu passat amb el que havia tingut el típic rollo per haver-se conegut a uns campaments o amb els seus amics... Que estarien fent? Pencant com uns burros com ella o xatejant com bojos, com si fos una droga, amb gent que ni sabia de la seva existència, cosa que tampoc l'importava molt, mentre que escoltaven música del Youtube sense parar, esperant el dia següent a fer unes quatre xuletes per aprovar o que algú els hi xivés les respostes?
I és que, quan el pensament de posar-se música per desconnectar del món real va aparèixer en la ment, les ganes de fer-ho ja l'havien encisat per complet.
Aleshores, va agafar el seu reproductor MP3, el va encendre a la vegada que es va col·locar els auriculars en la oïda i va anar passant cançons fins que va trobar l'adequada.
<<Sí...!>> era la de Jump, la versió de les Girls Aloud que va sortir a la pel·lícula de Love Actualy en un moment bastant específic que, si feu memòria, ocórrer un fet realment graciós amb un dels personatges interpretat pel Hugh Grand.
Pujant el volum al màxim, va començar a fer playback, imaginant-se com ella la cantava i que, a més, se la dedicava a qualsevol noi atractiu que la desitges.
No ho podia evitar, cada vegada es motivava més i es movia amb més gràcia, fent gestos com si realment estigués en el seu propi videoclip, com si fos la reina de la seducció per qualsevol jove, sent en el seu món de la imaginació fins que ja, avançada la cançó, va començar a ballar, fent servir tot l'espai que tenia al abast de l'habitació. Quan més minuts passaven, més exagerada era.
No parava de somriure, s'ho estava passant realment bé i no volia desaprofitar cap nota que sonava donant-li més ganes de gaudir del moment.
Ja cap al final, donat una volta, es va espantar veient com el seu pare, molt sorprès i amb una mirada interrogativa, era parat agafant el pom de la porta.
Nerviosa, avergonyida, preguntant-se des de quan ell l'havia estat cridant i observant, es va treure els cascos i ell li va anunciar:
- El sopar ja està fet.
- Ah...! Val! Ara hi vaig...! - va respondre ella.
- És que t'he cridat unes quantes vegades, fins i tot he trucat al telèfon de casa per si l'agafaves i quan t'he anat a veure, doncs també t'he cridat, però no m'has sentit en cap moment.
- No! Sí ja...! A-ara baixo...
- Fins ara.
- Fins ara...
L'home va tancar la porta, tornant a deixar-la sola en la seva habitació.
Al cap de pocs segons, ella ja estava baixant per les escales per ser-hi en el menjador encara amb el cor bategant fortament, esperant qualsevol crítica o broma absurda de la família.
Ja tot estava fet... Que més donava!


Fi.


Per si algú no sap quina és la cançó i es vol fer una idea, la deixo aquí penjada ;)

Supera't

Sols sentia els batecs del seus cor pausats, lents, tranquils...
Es trobava en mig d'una foscor, no veia res fins que, a poc a poc, la imatge es va anar aclarint... era en un camp de roselles! Les seves preferides! D'un color vermell intens com la sang. No hi havia cap núvol que tapés el cel blau i els ocells volaven amb rapidesa com si res no els pogués atrapar.
Mirant cap aquell horitzó infinit de flors va albirar la silueta d'una persona. Quan es va adonar de qui era, el cor semblava que anés a sortir del seu cos amb violència.
Estava nerviosa, paralitzada, indecisa.
Per una part tenia la necessitat de córrer cap a el noi, però es sentia clavada allà com si alguna cosa la retingués.
De cop i volta una ràfega de vent la va empentar, animant-la, invitant a que hi anés  a la vegada que els seus cabells fins, el seu vestit blanc es van remoure i la seva pamela se'n va anar del seu cap, sense donar-li temps d'agafar-la.
Aleshores ho va començar a perseguir. Era conscient de que s'estava dirigint directa a on era ell, però allò no era el que en aquell moment l'importava, sols li prestava atenció, amb els ulls clavats, al capell que cada vegada era més lluny d'ella.
Corria, es donava pressa, respirava amb cert descontrol, intentant agafar tot l'aire possible, s'ensopegava, però es tornava a aixecar, refent la marxa. Tenia la mateixa sensació de ser una mare un pèl torpe que va al darrere d'un nen de pocs anys.  
Mentre travessava el camp, papallones de tota mena de colors i formes sortien de les roselles, escampant-se pels costats, deixant-li pas amb elegància.
De sobre la va deixar de veure i, parant en sec, espantada, just on s'havien quedat els seus peus, es presentava un precipici de gran distància i profunditat on l'altre costat seguia sent ell.
Que havia de fer? Com podia passar per aquella immensa escletxa?
Tenia por, no parava de mirar cap a baix, observant atentament com es creaven petits despreniments de terra que descendien fins que es deixaven de veure perquè d'aquella foscor negra es tragava l'existència de totes les coses.
Aixecant el cap una de les tantes vegades, va poder veure com el noi s'havia adonat de la seva presència i, somrient, alçava els seus braços cap a ella, senyal de que l'acolliria, abraçant-la amb estima.
Cada vegada ho desitjava més, però la inseguretat anava envaint cada part del seu esser.
Però va començar a passar una cosa realment terrorífica: el noi s'estava descomponent lentament en pètals de roselles encara esperant a que ella vingués, en la mateixa posició.
<< No... No...!>> no parava de pensar la noia amb aquella paraula tan simple i també tan significant.
No s'ho va rumiar més, va fer unes poques passes cap enrere i, fixant el seu punt de referència, al seu estimat, va fer un esprint, llençant-se per aquell precipici.
Abans preferia provar d'aconseguir arribar-hi als càlids braços del seu estimat que no deixar que es desintegrés i no tornar a tenir aquella oportunitat, veient aquell espectacle bell, però que et feia quedar esglaiat.
I a l'hora de la veritat, quan va saltar per donar-se impuls, van aparèixer en la seva esquena unes ales blanques, grans, fent que volés per sobre d'aquell lloc sinistre.
Quan ja era a uns pocs metres d'ell, la noia també va començar a obrir els braços igual que ell, desitjant que es fusionessin amb una abraçada. I així va ser, quan es van abraçar tot es va transformar amb lentitud en una càlida llum que els va envoltar a tots dos i...

... La llum de dia que entrava per la finestra oberta la va despertar d'aquell somni.
Havia sigut tan real cada una de les sensacions que havia tingut...
Però aquell dia notava que estava diferent, més llençada i més atrevida que mai...

Potser ja era la hora de declarar-li els seus sentiments a ell.


Fi.

Desitjos

Quan parlem de desig... Que se't ve al cap?
Doncs a mi el següent...

Podria tenir el desig de menjar un bon plat de macarrons gratinats, calent, amb salsa de tomàquet, carn triturada i per sobre una capa de formatge cruixent, desfent-se lentament... Sospiraria... Aquest pensament hauria aparegut en la meva ment una tarda passejant pel carrer, ja amagant-se el sol, estant afamada i de sobte començaria a ensumar aquesta olor tan deliciosa que se't fa aigua en la boca, volent anar a un restaurant on els facin per treure't les ànsies. Malauradament tindria pocs diners... Però hi hauria un supermercat obert a la vora i aniria cap allà. El pitjor de tot seria quan hi entrés, aleshores oloraria la majoria de menjars existent en aquell lloc i encara m'entraria més gana... i més gana!! Que horrible!! Veuria a grans quantitats aliments que els agafaria, els compraria i ho endraparia, des de pomes vermelles lluents i netes a croissants de xocolata, sabent que sols estaria somiant desperta. Al final, després de tan patiment, veuria l'apartat de les bosses de patates!! Miraria, escolliria unes, me les emportaria i me les menjaria a gust... Així quan me les hagués acabat estaria satisfeta.
També podria desitjar, contemplant una tenda, unes arracades brillants, d'aquestes que amb la seva bellesa tens la sensació de que t'ha captivat per sempre més o, fins i tot, veuria una peça de roba al·lucinant, preciosa, provant-me-la, admirant mentre em veig reflectida en el mirall i adonar-me de que era la que sempre havia imaginat i tot seguit pensar << I ara que estic pelada de diners! Va! I ho trobo! >> Moltes vegades em resigno o, si és el cas de que al cap de poc temps els pares o algun familiar et dona diners, el dia següent ja sóc a la cua, esperant a que em cobrin allò del que em vaig enamorar a primera vista. 
Fins i tot, desitjaria fer un repte per guanyar sabent que m'ho mereixeré després d'haver treball tant i que ha valgut la pena. Sentir com si fos a dalt del cim d'una muntanya, destrossada i a la vegada orgullosa d'haver-ho aconseguit, cridant d'alegria, volent anunciar la victòria perquè ho vull compartir i no per mostrar que sóc capaç de fer-ho. 
I finalment, tindria immensos desitjos quan veies a la persona que m'agradés, aquells moments en els que aquesta encara no sap el meu secret, però em moriria de ganes per expressar els meus sentiments. Són aquells instants en els que seria a prop d'ell i ja, simplement veien els seus llavis, imaginaria com seria un petó, una abraçada i com m'acariciaria amb amor i passió si aquest sentís el mateix per mi, alterant-me i anhelant més que arribi el hipotètic dia en que tot es faci realitat, sense parar de dibuixar, escriure, pensant situacions que m'encantaria que succeïssin.


Somiadora em podeu dir... Però jo visc de la il·lusió de que aquests somnis es realitzin algun dia en la vida.       

Carta d'amor

Avui, dia 11 de Juliol, sufocada per la calor et vull dir aquestes paraules:

Estimat meu.
Quan sóc amb tu sento com la meva ànima viatge més enllà del meu cos, a llocs que cap persona coneix, inexplorats, els quals cada dia al teu costat descobreixo. Els meus sentiments volen més alt que qualsevol ocell que li agradés arribar a la fi de l'existència, traspassant allà on el cel, el nostre paradís, deixa de ser un petit punt en mig de l'univers.
Amor meu.
Ballo la cançó de la felicitat quan ets amb mi. Ric de goig i d'alegria. Em fas sentir lliure, lleugera, encesa i poderosa com el foc incandescent d'un incendi forestal, arrasant tot allò que troba sense importar que serà del seu futur apagat i mort, sols l'importa l'instant que li dona el present, augmentant la seva potència i la seva vivència, igual que jo m'alimento del nostre amor per cada moment que em presenta el temps al ser junt amb tu. 
Vida meva.
Vull que aquesta passió per viure i gaudir de les experiències d'aquesta forma tan esbojarrada segueixi vivint dins dels nostres cors, perquè tu em dones la raó per seguir caminant, agafats de la ma, per aquesta senda que és sols de nosaltres dos. Desitjo veure que és el que ens passarà com si estiguessim dins d'una aventura trepidant, sense rendir-nos, i després estirar-nos en un camp de flors perquè la tranquil·litat ens envaeixi i tenir uns dels moments més íntims entre tu i jo.

T'aprecio, t'estimo, t'adoro i per això...
Anhelo cada abraçada, cada petó, cada carícia, cada somriure de tu perquè si sento això és perquè simplement ets qui m'ha fet fins ara viure totes aquestes emocions.

Amb molta estima,


Julia Grau

I tu? Canviaries la teva vida per una d'altra?

M'agradaria ser com una papallona per igualar la mateixa bellesa dotada de delicadesa i colors brillants en els dies més clars, quan els rajos de sol penetren amb força donant calor i llum sense ser interromputs pels núvols grisos.
M'agradaria ser com un cavall per tenir la mateixa força i valentia quan galopa majestuosament, lluitant per un món sense fi, viatjant, passant pels prats de blat, acariciant-li la pell fins arribar al cim d'una muntanya on el vent glassa la sang. 
M'agradaria ser com un gat per ser àgil, perspicaç i estar caracteritzada per aquesta sensualitat que mai sabràs si en aquell moment és el bo o el dolent de la pel·lícula, per tenir aquests ulls que d'ells res se'n pot escapar, tan salvatges, tan vius semblant a dos diamants polits.
M'agradaria ser un canari per cantar amb tal dolçor i alegria, sent l'instrument perfecte, el déu de de la música per cada nota que sona, per tenir aquesta veu tan angelical i a la vegada tan natural que fa avergonyir aquells que són grotescos.  

M'agradaria ser tantes coses...
Però mai me'n penediré de ser qui sóc perquè si es pogués canviar la vida per ser el que vols no ho faria perquè...

Posant la mà al foc, juraria que l'humà és el que experimenta la felicitat de poder ser viu, respirar i notar com l'aire entra dins nostre, com el paladar té el do de poder tastar cada menjar que provem, com som capaços de poder sentir tantes emocions, experimentar com el cor nerviós batega amb rapidesa i, el més important, poder compartir tots aquests moments, totes aquestes coses, tant siguin detalls com grans reptes que fan que cada dia sigui diferent amb la resta de la gent, transformant-se amb un sentiment anomenat amor.

Una nit d'espant (Part 2)

La jove va poder veure com aquell espai tan claustrofòbic on era es va esvair, convertint-se en la taulada de la casa, mostrant des de dalt la muntanya el firmament, les serralades i les poques llums dels petits pobles que hi eren a la vora. 
La lluna plena brillava suficient com per il·luminar aquell entorn, donant un toc terrorífic i a la vegada bell, ple de misteri. 
Per poc ella va estar a punt de caure si no fos perquè el noi la seguia agafant de la ma amb fermesa.
- Ei!! Què te'n vas!
- És que no tinc tanta practica com tu en fer aquesta mena de viatges, saps?
- Bé! Per fi em dius alguna cosa!
- I què t’esperaves? "Hola! Encantada de coneixe't desconegut que ha aparegut com si res dins de l'armari!" - va respondre aleshores la noia fent burla de la situació. - Tan tranquil·la et penses que t'hauria respost? Si he estat a punt de cridar!
- Ja ho sé, per això te tapat la boca.
- Però es pot saber qui ets tu?!
- Et pots tranquil·litzar? Així mai ens entendrem.
El noi va seure allà mateix amb calma, però ella va seguir dreta.
- Va, assentat. Què no et mossegaré!
Dubtant una mica, ho va fer, posant-se al costat d'aquell noi.
- Ves en compte que pots relliscar...
- I tu? - no podia evitar ser repel·lent pels nervis continguts. 
- Per mi no et preocupis. Seria d'imbècils fer-ho.
- Per?
- Estic mort.
Es va quedar muda per uns moments, parada... Però no s'ho va creure i al cap de pocs segons ja s'estava rient descaradament. Ella hagués pensat que era una persona normal ja que havia notat perfectament el tacte, la consistència del seu cos encara que no desprengués cap mena d'energia...
- Aleshores m'estàs dient que ets un vampir...?! - va preguntar fent tot i així alguna riallada.
- Sóc un fantasma.
Aquella resposta li va semblar com si una pedra d'una tona caigués sobre seu. Tenia la sensació, per una part, de que havia ficat bé la pota ja que sabia que qualsevol mort s'havia de respectar mentre que per l'altra es sentia molt confosa i no sabia que contestar... Potser el millor era disculpar-se, no?
- Ho sento...
- Ah! No passa res! - i va somriure amablement. - Després de tot la reacció que has tingut en vers a mi és la més normal del món. Quan jo era humà hagués fet el mateix o potser pitjor.
<< Val... És a dir... S'ha portat bé amb mi i, a més, ha sigut comprensiu quan jo he sigut una borde!! Què ridícula que em sento... Mare meva...>> va pensar la noia.
Va anar passant els minuts i ella es va anar relaxant mentre parlava amb normalitat amb aquell esser. Semblava una persona, es comportava amb molta naturalitat, podia conversar de qualsevol tema i riure's d'anècdotes que a tothom li podria passar encara que fos poc habitual fins que ella, amb curiositat, va preguntar:
- I com és que no t'has anat d'aquí? Em refereixo a... Ja m'entens... Quan un fantasma no se'n va és perquè no està en pau amb ell mateix.
- Bé... Sí... Estic enamorat des de que era humà.
- Però... De qui? Sí es pot saber... es clar.
Va somriure amb un immensa tendresa.
- Tot va començar quan jo de petit, vivint aquí amb els meus pares, vaig descobrir aquest lloc. Em passava moltes hores aquí a dalt a la taulada durant el dia, però el millor moment per mi era a la nit, quan hi havia lluna, ensenyant-me la bellesa de la naturalesa salvatge, pura i neta. Em quedava fascinat, podia estar tranquil escoltant el so dels grills o, fins i tot, el cant d'algun mussol que estava buscant menjar mentre que l'aire m'acariciava la pell. Però... una nit com altres, tenint la teva edat, vaig pujar aquí i vaig relliscar amb les teules, anat cap a baix... Així va ser com vaig morir...
Ella seguia callada, atenta i per això el fantasma va seguir explicant...
- Finalment, quan em vaig despertar com a fantasma, vaig comprendre que jo estava enamorat d'aquest lloc i que aquest sentiment existiria dins meu per sempre més. Vaig veure que podia seguir sent aquí, gaudint de l'espectacle de cada nit encara que de diferent manera. Em sabia greu haver deixat als meus pares, però almenys podria estar amb ells fins que es morissin. I així va ser... - va fer una petita pausa, com si reflexionés - Ja veus! Encara segueixo aquí, veient com les persones s'espanten de mi i explicant històries que són irreals! - s'estava rient, però tenia un cert to sarcàstic i dolorós.
<< Segurament haurà petit bastant...>>
- Home... com has dit tu, és normal que la gent se'n vagi fugint si li fas aquestes aparicions tan guays!
- Ja... també tens raó... Simplement en que aparegui ja espanto.
- És que la gent ve aquí expressament per trobar-se alguna cosa paranormal o un monstre que els trituri com una minipimer. T'ho juro! Són subnormals... Després surten cagant llet! Clar... és una casa abandonada, una mica en ruïnes i que a més d'això hi han històries de por sobre aquesta llar... Ja veus tu que xaxi, els hi dona morbo. Però després, subnormals d'ells com he dit abans, tenen diarrea. 
El fantasmes va començar a pixar de riure, la noia hagués jurat que havia vist llàgrimes caient pel seu rostre.
- Aleshores tu que hi fas aquí? Perquè si no ets una subnormal...
- Els meus pares i els dels meus amics ens han dit que hauríem de passar la nit aquí...
- I tu has arribat a tenir cagarrines?
- Per poc, però no. - va respondre - D'alguna manera ja m'havia mentalitzat de que potser hi hauria algo estrany. Per això rondava sola perquè, a part de no ser amb els histèrics dels meus amics i aprofitant que s'havien dormint, volia comprovar si les coses que havia escoltat eren certes o tenien alguna similitud.
- I t'has portat alguna decepció?
- No, la veritat és que no. Crec que fins i tot ha sigut millor del que m'esperava.
I els dos van somriure a la vegada.
Els dos havien trobat un nou amic? Podria ser el principi d'una amistat?
El fantasma li va seguir explicant coses sobre ell, com per exemple el fet de que es podia materialitzar quan volgués mentre ho desitges fins arribar al cert punt de poder tocar, agafar qualsevol material... Però que allò requeria d'energia i que no podia estar sempre amb aquella forma, que el més normal seria que el trobés quasi incorpori, transparent. 
- Aleshores els teus pares també són fantasmes, no? - va preguntar de sobte la noia.
- Per?
- No ho sé... Són ells, no?
- Però ells estan en pau amb la seva vida, ells són a l'altra vida o al més enllà, com li vulguis dir...
- Però tu no ho estàs?
- Sí, però és el que te explicat abans, jo estic enamorat d'aquest lloc. Fins que això no canvi totalment, fins que no deixi de ser una altra cosa aquest lloc, no marxaré.
- I aleshores...? Aquelles persones que rondaven per aquí...? Les de la llum! Jo no he vist cap dels meus amics... - començava a tenir una mica de por.
- Humans igual que vosaltres, sinó jo els hagués reconegut com a fantasmes.
Començava a témer per ells cosa que ell va poder veure la preocupació d'ella en la seva cara.
- Vols que anem a veure qui és? Potser et quedaràs més tranquil·la. A més, si passés qualsevol cosa sempre els podríem despertar.
- Millor que els desperti jo sola... Amb una persona que s'hagi atemorit per tu ja és més que suficient...
- Com tu vulguis.
Es van tornar a agafar de les mans, traslladant-se automàticament a un altre lloc, just a la porta que donava al saló. Amb atenció, es podia escoltar com hi havien algunes persones allà, fent coses amb silenci. Deurien ser aquells estranys?
- I ara que fem? No entraré jo així per les bones! - va dir en veu baixa la noia.
- Havia pensat fer-ho jo, tornant-me invisible, igual que quan tu erets en el passadís.
- Per això he notat com una sensació, una presència estranya...
- Sí, curiós, cada vegada que em canviava de lloc, tu em miraves on era exactament. Ha sigut divertit...!
- Calla! Per mi no que després he vist la llum i encara me espantat més!
- La veritat és que en principi cap persona em pot notar si estic invisible.
- Doncs jo sí. Va! Entra i diguem que és el que passa!
Va desaparèixer en l'aire com si fos la cosa més fàcil de fer en la vida.
Va estar uns minuts esperant impacient, mossegant-se les ungles. Maleïda mania! Per uns moments va pensar que si no s'afanyava, els estranys sortirien d'allà, la veurien i hauria begut oli.
<< Si aquest senyoret fantasma no trigués tant no m'estaria destrossant les mans...!!>>
De cop i volta, ell va tornar a aparèixer davant dels seus nassos com si estigues dins d'una pel·lícula de terror, sols faltava cridar com una boja per acabar de polir l'escena. Però es va saber contenir i...
- Però que fas fent això...!!
- Amaga't darrere d'allà! - va dir una mica alarmat, senyalant una calaixera gran que era a prop d'ells.
- Però que passa?
- Tu amagat!
- Els hi ha passat alguna cosa greu als meus amics?
- No és del tot greu, però dóna’t pressa i ves. Estan a punt de sortir d'aquí!
- Els de la llum?
- Sí...!!! Pots deixar de preguntar i fer el que et dic? - i es va esfumar.
- Val, val...!
Va anar on li havia ordenat i va esperar amb neguit.
Al cap d'uns moments aquells van obrir la porta i quan van encendre la llum de la llanterna...
<< Sí són ells!!>>
Eren els pares de tots ells.
<< A que hauran vingut...?>>
Va poder presenciar com aquests, callats, van marxar, fins i tot algun anava de puntetes i d'altres es contenien les ganes de riure. Fins que no es va sentir que la porta de l'entrada es tancava, la jove no es va sentir tranquil·la.
- Ja està... Ufff...! quina tensió he passat. Per uns moments pensava que eren uns delinqüents o uns mafiosos...!
- El teu cap te massa imaginació... - l'esperit havia tornat de la nada.
- Ostia puta... Un altre cop. Mira, fantasma! Què si no fos per la meva paranoia no haguéssim descobert que eren tots els nostres pares, eh!
- Per la teva paranoia... Quina gràcia. Per cert, em dic Kaled.
- Ah...! Val, Kaled.
- No em diràs el teu nom?
- Erica.
- Encantat, Erica.
- A veure, Kaled. He ha passat allà dins?
- Ho hauries de veure, però millor que no entris...
- Per?
- Ara ho entendràs.
Les seves mans es van tornar a aferrar-se per tercera vegada i van aparèixer en un racó del saló.
- Mare meva...!! - la noia estava a punt de fer una bona rialla.
Els pares els hi havien muntat unes trampes ben bones, d'aquelles que hi han muntatges per tot arreu fetes de qualsevol cosa perquè que tots acabessin empastifats encara que les seves cares ja estaven ben embadurnades ja fos de pintura o pasta de dents.
- Fixa-t'hi per on anaves a entrar, Erica.
Va desviar la mirada cap a on li havia senyalat i allà va veure una trampa, la típica de quan obres la porta se't cau tota una barreja asquerosa a sobre i que aquesta està relacionada amb una altra i així desencadenant el gran espectacle.
- Són llestos. - va ser l'única cosa que va saber contestar fent un mig somriure. - han vist que no hi era i m'han deixat un regalet.
- Sí, però que faràs tu ara?
- No ho sé... La veritat és que si jo no em fico en el merder semblaré que he sigut la culpable de tot això...


Continuarà... 

Màgia en l'escenari

Era amb les seves amigues a un karaoke amb un petit escenari prenent alguna cervesa.
S'ho estaven passant genial parlant de xorrades i rient-se d'elles, animant tant a qui cantava com al públic perquè hi participés. 
Aleshores va arribar el seu torn i quan elles ja eren sobre la tarima va començar a sonar aquella melodia que li recordava vells temps, el de una nena petita que somiava amb el triomf, quasi el mateix que deia la cançó. 
Totes aquelles sensacions, les ganes de viure i de lluitar per les coses fins arribar a la meta, van tornar més que mai dins d'ella, gaudint del moment, intentant transmetre i contagiar aquella felicitat a tots.
Es sentia a gust, realitzada, si no fos per ella no hauria parat de cantar, tenia ganes de més, no volia que aquell moment s'esfumés com si mai hagués existit...
Però al acabar, va notar que encara que hi hagués poques persones que aplaudissin, havia deixar una marca en totes elles. Ho notava... l'ambient estava incandescent.      

Una nit d'espant (Part 1)

Era sola en una casa abandonada, envoltada per la penombra de la nit. Els dèbils rajos de la lluna es colaven per les escletxes de les parets i per les finestres trencades. 
Els pares del seu grup d'amics del poble els hi havien dit que haurien de passar la nit allà on hi vivia algú, però cap persona havia aconseguit veure el que era. Uns deien que la casa estava encantada per un terrorífic fantasma, altres que hi habitava una família de vampirs o, fins i tot, un assassí que es dedicava a col·leccionar els caps d'aquells que s'atrevien a entrar en el seu dominis. 
Aleshores havien anat al lloc equipats amb sacs de dormir, llanternes, menjar... de tot el que fes falta per poder sobreviure.
Durant el camí es va comprovar que a dues amigues no els hi feia cap gràcia aquell pla, tremolant de por, agafades l'una de l'altra. El que representava ser el cap del grup es va imposar, creient-se el millor, donant ordres, protegint a les noies mentre que es burlava del parell d'amics que també estaven atemorits. I la nostra protagonista, simplement, no es creia cap d'aquelles històries, passava dels comentaris i de la revolta que tots anaven fent cada dos per tres ja fos perquè les noies s'espantaven per qualsevol cosa i seguidament els altres també pel crit que havien fet elles. Finalment, l'únic amb una mica de seny, era el que acabava renyant a tots.  
Quan van arribar, tot es va complicar encara més... Elles eren persones molt refinades, no suportaven ser en un lloc deteriorat amb teranyines quasi per tot arreu i més si la fusta grinyolava.
Es van instal·lar en el saló, retirant algun moble per poder dormir tot junts.
La noia, des del primer moment que li havien proposat aquell repte, havia decidit esperar a que tots dormissin per poder inspeccionar la zona sense estar atabalada. Després de tants mites sobre aquella llar tenia ganes de comprovar o almenys descobrir alguna cosa.
I així va ser, encara que no tinguessin un son profund, la noia va poder sortir d'allà fent el mínim de soroll possible...
Estava mirant detingudament, amb admiració, cada quadre, moble, escultura... cada detall, imaginant com hauria sigut la residència en un temps llunyà, amb una família humil vivint baix d'aquell sostre...
De cop i volta es va sentir incòmoda. Va mirar per totes bandes. No veia res, tot era al seu lloc. No estava passant cap cosa paranormal... Però hi havia algo en l'ambient que la feia sentir-se fora de lloc, estranya... Què deuria ser? A cas per no haver cregut amb totes aquelles invencions ara els fantasmes l'anaven a castigar?!
<<No...>> va pensar ella. << Segurament serà cosa meva... A més això no és típic dels fantasmes... Què van a saber de mi? RES! Doncs ja està...!>>
I just en aquell moment es va encendre una llum que procedia d'on ella havia vingut, al final del passadís.
El cor d'ella, amb qüestió de segons, va començar a bategar amb molta rapidesa. Havia d'anar-se'n d'allà.
<< I sí són ells que no em troben perquè no hi era dormint amb tots? Impossible... estarien cridant com bojos el meu nom i no anirien d'amagades... Aleshores...? Ha entrat algú més? O de veritat ja m'haig de començar a creure els contes? >>
Qualsevol cosa que fos, no acabava de ser molt bona.
La llum cada vegada envaïa més a la foscor.
No s'ho va pensar més de dos cops, va entrar a dins de la primera habitació que havia trobat, ficant-se dins d'un armari.
<< Sóc llesta... I ara que faig?! Els hauria d'avisar...!! Però no puc!! Estic acorralada!! Si em descobreixen l'hauré cagat!!>>
- Hola! - va saludar algú amb alegria.
La noia, tement pel que veuria, va anar girant lentament fins que va trobar al seu costat un noi de la mateixa edat, somrient, com si fos la cosa més normal del món ser allà, com dos amics jugant a fet i amagar.
Per uns instants ella va tenir la sensació de petrificar-se igual que una estàtua, però va reaccionar i quan estava a punt cridar d'espant, aquest li va tapar la boca amb calma, fent-la callar, mentre que amb l'altra mà li va dir mudament que fes silenci.
A poc a poc ella es va anar tranquil·litzant encara que tot i així seguia estant exaltada, nerviosa per aquella llum misteriosa que en aquell moment rondava just davant de l'habitació. Vigilant, va poder veure les siluetes de persones, caminant amb cautela fins que la foscúria va envair l'estança, senyal de que ja no hi era ningú més que ella i aquella persona que acabava d'aparèixer.
El desconegut li va destapar la boca i tot seguit...
- Estàs bé?
La noia seguia sense saber que fer. Què havia de dir? "Sí, estic perfecte! Gràcies!" NO! Què feia ell allà? Qui era? Tenia tantes preguntes que no sabia per quina començar.
L'única resposta que va haver va ser un absolut silenci de mentre que ella el mirava al·lucinant i a la vegada estranyada.
- Crec que t'hauria de donar alguna explicació... no?
La va agafar de la mà.
<<Què pretén fer...?!>>
De sobte, com si mai haguessin existit, van desaparèixer d'aquell racó tan petit d'aquella casa.


Continuarà...