Pròleg
<< On sóc...? >> va pensar el noi.
Ell s’hagués vist al mig d’una foscor absolutament negra si no hagués sigut per la brillantor que tenien aquells pètals de rosa que flotaven per allà sense cap sentit, sense anar enlloc.
I allà... Qui hi havia?
<< Qui ets...? >>
Lluny d’ell, hi era una noia d’esquena. Aparentava uns divuit anys. El seu cabell ros daurat i ondulat revoltava igual que el vestit blanc, senzill i lleuger que portava posat.
Aleshores ella es va anar girant, recollint-se el cabell, deixant veure la seva cara angelical de pell fina, els seus ulls verds blavosos i els llavis molsuts.
De l'últim que se’n recordava d’aquell somni era que ella va clavar la seva mirada a ell la qual semblava que podia penetrar a la ment de qualsevol persona.
Simplement es va quedar embadalit d’aquella bellesa.
<< Te he vist algun cop...? >>
Part del 1er capítol
- Mare meva! No sé com m’ho faig que sempre em quedo dormida! Al final hauré de posar no sé quants despertadors perquè algun dia m’aixequi a l’hora. – la noia es deia preocupada.
Es deia Laura. Tenia disset anys. Era una mica petita d’estatura i de pell fina. La cara era rodoneta i tenia el cabell ros, ondulat amb tendència a rissar-se. Els ulls eren blaus amb un toc groguenc fent que aquella mescla de colors semblessin més verdosos. Una de les coses que destacava més del seu rostre, a part de la seva mirada tan impactant, eren aquells llavis molsuts i vermellosos. De normal, era molt oberta i no tenia cap mena de problema en relacionar-se amb la gent, però era tímida en alguns temes que tenien a veure amb la privacitat de cadascú. Era difícil que s’enfadés, però si algú ho aconseguia, millor que la gent s’apartés ja que, com moltes vegades es diu, les aparences enganyen i més amb aquella cara angelical que li caracteritzava.
En aquell moment, anava espitada amb els seus patins de línia pel Parc Central de Sant Cugat del Vallés, una petita ciutat que és a prop de Barcelona. Es dirigia cap al institut IES Angeleta Ferrer amb rapidesa per no fer-hi tard.
Sort que eren les primeres setmanes de classe i amb una disculpa, més una advertència del professor podia entrar a classe. Sabia que la pròxima vegada que passés, s’hauria de quedar en una aula especialitzada per aquelles persones que les havien castigat o, com ella, que havien arribat tard a primera hora.
Estava tant distreta amb els seus pensaments i amb la seva preocupació que, quan estava travessant un pas de zebra, no va veure com venia un cotxe a tota velocitat. Aleshores, amb el soroll que va fer aquella frenada tant brusca, ella se’n va adonar del que estava succeït i del pànic es va caure de cul a terra, escampant-se per l’aire els fulls que portava agafats. La noia es va quedar allà al mig del carrer amb el cor esverat, no parava de bategar ràpid per més que es tranquil·litzés i respirés fons. Per sort, l’accident no es va produir, quedant el vehicle a pocs centímetres d’on ella era.
Tot seguit va sortir el conductor i la noia es va emportar una sorpresa quan va veure que era un jove d'uns dinou anys, alt, però sense ser una cosa excessiva, fort i de pell bruna. A la seva manera, anava ben vestit: portava unes Ray-ban, una camiseta blanca de màniga curta amb un botó descordat ficada per dins d’uns texans de color blau marí, foscos i uns mocassins marrons. A la Laura li va cridar l’atenció aquell penjoll del ying-yang que penjava del coll amb un cordill de cuir.
Quan el noi es va treure les ulleres, va poder veure com era realment. Per uns moments va creure que era un model. Tenia la cara una mica ovalada i marcada. El seu cabell curt i desenfadat era d’un castany tan fosc que semblava negre, igual que els seus ulls que l’única cosa clara que tenien era el reflex de la llum del dia. El nas estilitzat li quedava a la perfecció igual que els llavis.
En el moment que va veure l’expressió del rostre del noi, no sabia si estava espantat pel que havia estat apunt d’ocórrer o s’havia quedat mut al veure-la, com si s’hagués quedat encisat, captivat per la seva bellesa cosa que ella pensava que d’aquella qualitat no en tenia molta.
El jove va anar directe cap a la Laura molt preocupat i alarmat:
- Estàs bé? Tens alguna ferida? Déu meu... Quin ensurt...!
- No, no!! És a dir... Espera! M’he equivocat. A veure... estic bé. Gràcies. – tenia la sensació de que no sabia adequar les paraules en el context correcte de lo nerviosa que estava.
- Segur...? Si vols et porto al hospital, el que tu hi vagis de normal, al teu metge de capçalera o no ho sé... – el jove anava recollint tots els fulls.
- No, no, tranquil... – el que ella volia és que no l’atabalessin. – Sols m’he caigut. Si m’ha de fer mal alguna part del cos és el cul. És igual que el patinatge sobre gel. Els primers moments et cagues amb tot del mal que et fa, però després com si res.
- I si t’has trencat algun os? De debò, et pago el que faci falta. – parlava amb un to molt seriós.
- Home... Llavors... amb el pla que vas, preocupat per totes les persones que es caiguin de cul quan estiguin patinant... Però tranquil que estic bé. – la noia s’estava començant a preocupar per ell ja que se’l veia angoixat. – L’únic favor que et demanaria seria si em podries ajudar a aixecar-me del terra que això sí que és una mica difícil de fer-ho un sol de vegades.
- I tant! Espera...
Va deixar totes les fixes a sobre del capó i es va disposar a agafar-la pels canells. La va aixecar sense cap problema, sols que en el acte la Laura es va queixar un pèl del mal que li feia encara.
- Segur què...? – es volia assegurar el noi.
- Sí, sí. No passa res. Se’m passarà. No et preocupis.
Ella se n’anava a marxar sense perdre el temps quan el noi la va interrompre:
- Espera! Cóm et dius?
Per uns moments es va quedar callada.
Alguna vegada la seva mare li havia advertit de que era perillós i que anés amb compte quan donés noms a la gent desconeguda. Però... tenia la impressió de que era una persona en la que es podia confiar.
- Laura, tu?
- Karl. Mmmh... Laura, com a favor que et dec després de tot... Vols que t’acompanyi en cotxe on hagis d’anar?
També li havia comentat d’anar amb precaució si pujava al cotxe d’algun estrany. Tot i així...
- Doncs la veritat... Em faries un gran favor.
- Doncs puja.
Aquí us ho deixo...! Potser no és gran cosa, però si us agrada, puc passar la història sencera i més corregida! Gràcies! =D
