L'única cosa que us desitjo és que realment gaudiu lleguint-les i que al final us agradi!
Un petó ben grós, estimats lectors!
Primera crònica
Un jove ben plantat, poc li faltava per fer trenta anys, estava rebentat d’haver treballat tant aquella jornada i va creure que es mereixia prendre un whisky amb gel a aquell bar que, tantes nits, s’havia emborratxat sol per treure les penes que com a home no podia mostrar davant dels altres.
Però aquell dia era diferent, volia celebrar la bona feina que havia arribat a fer, aconseguint que el seu cap estigués ben orgullós. I, encara que els amics li havien dit que no es podien venir amb ell, no va ser motiu per desil·lusionar-se.
Així que, cap a les onze de la nit, quan hi havia poca gent en aquell local tan de luxe i bell com també d’un ambient que donava esgarrifances, fet de fusta fosca, miralls per quasi a tot arreu, metall que imitava l’or i làmpades que il·luminaven per donar un ambient de penombra, ell va entrar-hi, assignant un tamboret de coixí vermell davant de la barra on, darrere, es mostrava una gran quantitat de botelles d’alcohol. Quantes hi haurien? Més de cinquanta?
- Que et posem avui, Richard? – el va atendre amistosament un cambrer ja passat dels quaranta anys i, tot i així, ben conservat, a la vegada que secava amb un drap aquelles copes, gots que aquella nit, a molta gent, faria somiar en una realitat un pèl inexistent. – Avui se’l veu amb bona cara. Dones?
- No, Eduard. Malauradament encara no he tingut sort amb aquest tema. – va fer un mig somriure, traient-se l’abric, posant-se còmode.
- Un whisky?
- Amb gel.
- Maaarxant!
Va anar passant els minuts i, com sempre, ell va anar tenint una conversació ben agradable amb el bon home, que, fins i tot, es creia ser eloqüent, parlant sobre la vida quotidiana, amb alegria, principalment, del seu triomf al treball, notant que cada cop, aquella escalfor que senyalava símptomes d’anar un pèl begut, poc a poc, envaïa el seu cos. Però no li preocupava, era feliç, estava sent diferent.
- I el tema noies com ho portes? Encara segueixes encaparrat amb aquella? – va preguntar aleshores l’home, posant-li un còctel a un altre client.
- Intento pensar el menys possible amb ella.
- Una dona no t’ha de fer estar trist, Richard...
- Sí, sí! “... M’ha de fer sentir feliç al seu costat perquè no hi ha rés més agradable que la companyia d’una dona” Ho sé...!
- Portes més d’un any així...!! La vas veure, et vas tornar boig per ella perquè et va jurar coses en qüestió de sols un dia que mai haguessis imagina’t, coses de somnis i al final no et va donar res, se’n va anar. La vas buscar com si poguessis aixecar els oceans per si la trobaves a les profunditats. Va jugar amb tu. Deixa-la, que sigui cosa del passat.
L’únic que va poder respondre va ser un bufar pesat indicant esgotament i cancans, acabant de rendir-se i deixar-ho tot per perdut.
- Mira! – va exclamar l’home baixant el to de veu, apropant-se al noi perquè l’escoltés millor mentre que la mirada es dirigia cap a l’entrada, temptant a l’altre a que ho fes de reüll. – Potser avui és el teu dia de sort.
I és que el grinyol de la porta de fusta que a través del vidre deixava veure a qualsevol client que anés a trepitjar aquell lloc va fer que es girés del tot per quedar-se bocabadat quan va veure aquella bellesa de cabell castany fosc i perfectament ondulat baixant pels petits escalons que hi havia i, com tota ella anés al compàs de la música d’ambient, s’anava deslligant el cinturó de la gavardina negre, amb estil.
No podia evitar que el cor accelerés cada cop més ja que notava com d’ella era més a prop, no calia mirar-la, era més que suficient sentir el repicar dels talons llustrats i, sospitant que es col·locaria a pocs centímetres d’ell, nerviós, va començar a pentinar-se amb la mà perquè cap cabell es mostrés rebel amb l’aspecte impecable que portava.
Quan es va començar a seure just al costat del jove, es va afluixar la corbata vermella intentant dissimular el neguit, mostrant-se calmat encara sabent que no era així.
- Bona nit. Que vol que li serveixi? – el cambrer va actuar com si no estigués passant res.
- Doncs... A veure... – es va quedar per uns moments pensativa fins que al final va demanar... – Una Voll Damm.
Aquella veu que havia sonat tan dolça i a la vegada sensual l’havia fet sentir un remolí d’emocions al noi, li semblava tan perfecte...
No va poder aguantar més les ganes de fixar-se amb el rostre d’aquella desconeguda el qual li va encantar: semblava tant una noia de trenta anys com una que anava a complir vint, potser perquè una part d’ella mostrava molta maduresa i aquells llavis pintats de carmesí feien que tingués un aspecte més adult, però per l’altra els ulls d’unes tonalitats verdes blavoses jugaven a ser innocents, entremaliats com una nena, maquillats de tons foscos perquè fossin més impactants.
<<Déu meu...!>> va tenir aquell pensament quan es va fixar amb el vestit negre de màniga llarga que deixava al descobert les espatlles, escotat tant per l’esquena com pel davant amb forma de pic i ajustat per la resta del cos, mostrant cada corba fins poc més a baix del (cul), amb petites línies vermelles i brillants que arribaven a formar un dibuix d’un delicat rosal. << Espectacular... Però... mai m’hagués imaginat que algú com ella es demanés una cervesa... Encara que... té el seu encant que sigui així, és com si... trenqués les regles. >> seguia pensant sense haver-se adonat de que l’havia estat observant massa, els ulls s’havien quedat atrapats resseguint aquelles cames amb les mitges de color marró fosc fins perdre el rumb cap a la realitat de tal forma que, al final, va notar que la noia era qui l’estava mirant directament en aquell instant, bevent de l’ampolla i, per sorpresa d’ell, la reacció d’ella va ser un somriure bastant... picant.
El noi es va quedar bastant sorprès en que no hagués sigut una bufetada la resposta de la jove i també agraït per tenir la sort de que no li hagués deixat una marca a la cara i molestat la seva penosa i ingènua discreció cap a una preciositat com ella.
- Amb com em mires sembla que mai hagis vist a una noia. – va dir aleshores la noia amb calma, seguint somrient, recolzant el cap sobre la seva mà, agafant un altre cop l’ampolla i seguidament va tornar a beure’n.
- Aleshores tu tampoc mai t’has vist. No se’n veuen últimament de noies com tu.
- Gràcies... – la mirada de la noia començava a delatar que tenia cert interès cap al noi. – Com et dius?
- Richard, tu?
- Daiana, encantada de coneixe’t.
Quan es van donar els dos petons, el noi va poder veure com l’home li va guinyar l’ull amistosament...
<< Que cabron...!! >> i dins seu sentia felicitat, sabia que li desitjava sort, però no era la millor manera si la noia hagués arribat a veure el gest.
- Per cert! – la noia s’estava animant a deixar veure qui era realment. – M’agrades més amb el cabell que portaves abans, quan he entrat, així... – primer el va despentinar bastant i després el va saber recol·locar al seu lloc, quasi exactament com el tenia anteriorment, caient-li uns quants cabells per la cara sense arribar a ser una molèstia. – Aja! Veus? Així estàs perfecte! És que el teu aspecte, per més que vagis arreglat, sempre estaràs molt millor si tens un toc a... com diria... rebel?
- Entenc... – va fer un glop al seu whisky on els gels ja semblaven inexistents i, llepant-se una mica els llavis per la resta d’alcohol que li havia quedat, va somriure, seguint-li el joc de la seducció de la noia.
Al cap d’unes hores, els dos s’havien emborratxat, havien anat de bar en bar, parlant de qualsevol tema que, al final, sempre acabaven pixant-se de riure de tot.
En aquell moment els dos havien arribat al apartament del Richard i, encara amb els afectes del alcohol, li va costar una mica ficar les claus en el pany i obrir la porta i més si els dos anaven fent petites rialles per culpa de la malaptesa d’ell i la Daiana no el deixava d’abraçar i fer-li petons per la cara, provocant que anessin fent petits tombs.
<< Estic al cel després d’un munt de temps!! Per fiiii!!! >>
Per sort van aconseguir entrar dins i allà el noi es va començar a sentir una mica nerviós, era més que conscient de que alguna cosa succeiria. Havien estat tota la nit tontejant amb complits, mirades... , l’havia convidat a que es vingués al seu pis i ella havia acceptat amb ganes... Feia tant de temps que no es trobava en una situació d’aquestes que li semblava com si fos la primera vegada.
- Posa’t còmoda, Daiana. Vols alguna cosa per prendre?
- Sí!
- Però que?
- El que vulguis tu! Puc veure la teva habitació? És que em fa gràcia sempre mirar les habitacions de la gent que conec. És una forma de conèixer la gent amb més profunditat, saps?
<< La meva habitació...?! Sí que va directa...! >> de sobte va sentir una petita dosis d’espant.
- Sí, sí...! Doncs està al passadís, la porta del fons a la dreta. La veus? – el noi s’estava dirigint cap al armariet on tenia la botella de whisky i els seus gots predilectes on la part de baix tenia un relleu amb forma de petites piràmides amb forma de rombes.
- Ah, sí! Ja la veig!
- Ara vinc, eh!
- Val...!
Anava posant la beguda dins i notava com si el temps s’hagués transformat en persona i mirés atent, ansiós a que ho acabés de preparar de mentre que ell s’anava sentint cada vegada més incòmode...
<< Li agradarà la meva habitació? És massa simple... No sé... I que estarà fent? Perquè si no hi ha res interessant... Asseguda al llit esperant a que vingui? O què...? >>
Llavors, tenint els gots de whisky agafats, es va anar cap a l’habitació, sentint que s’havia de tranquil·litzar, mentalitzar-se d’alguna cosa que se li escapava de les mans, però ho desconeixia, no sabia la resposta...
En arribar a l’habitació va trobar la porta oberta, va entrar i es va quedar molt desconcertat ja que la jove no es trobava allà, sols hi havia més que la llum de la lluna il·luminant aquella estància.
- On s’ha ficat...? – va murmurar el noi preocupat, caminant amb dubte, com si no s’acabés de creure el que estava ocorrent.
- Hola, Richard. – va escoltar la veu de la noia darrere seu.
Es va girar i allà la va trobar, nua. Se la veia realment bella i tenia un toc misteriós ja que la llum del passadís creava quasi completament la silueta del seu cos.
I és que la visió d’aquella jove va fer que el noi es quedés mut, perplex, no sabia com reaccionar, quedant-se completament quiet menys els ulls que seguien les passos d’ella, des de que va tancar la porta fins tenir-la just al davant.
Seguidament la Daiana, somrient d’aquella forma que tant feia remoure cada sentiment d’ell, va agafar un dels gots i el va tastar sense deixar de mirar-lo. Finalment, encara sostenint-lo en la ma, va apropar-se tant al Richard que va poder notar el cos d’ella contra el seu fins que va arribar a fer-li un petó lent i subtil.
El noi li va donar temps a reaccionar per tancar els ulls i gaudir del tacte suau i molsós dels llavis. Va sentir com la tensió s’esfumava, traient-se un pes de sobre... Però no va ser suficient quan aquesta es va separar deixant un marge de pocs mil·límetres l’un de l’altra.
De cop i volta, com si fos algú completament diferent, amb rapidesa, va fer un glop ben llarg, va tirar el got a una direcció que ni a ell l’importava on aniria a parar el resultat esmicolat, brut i, sense pensar-s’ho dos cops, va apropar-se-la, atraient-la per l’esquena i el cap, fent-li un petó ben apassionat i ardent, aprofitant notar cada part de la seva pell, cada olor que ensumava...
Era un vici, no podia parar ni ella li deia el contrari, el seguia a totes parts, corresponia a cada cosa que feia com si cada un dels actes l’esperés amb anhel.
Tots els seus sentiments es van desbordar com si fos una inundació, es va sentir alliberat i, després de tant de temps, no li va importar el que podria passar després d’aquella nit tan boja... Amb l’únic fet que va comptar va ser amb la felicitat i el goig que sentia.
<< No m’ha promès res, però m’està donant el que jo vull sense dir-li res... Amor encara que sols sigui qüestió d’una nit. Això és el que m’importa. >>
Segona crònica
En aquella tardor, a pocs dies de donar la benvinguda al hivern, la brisa acariciava la pell d’un jove de vint-i-set anys assegut a un banc just davant de la perruqueria del poble.
Desitjava que el seu cabell com l’or creixés d’una vegada al mateix temps que contemplava dissimuladament, actuant com si llegís el diari, a una noia bonica que, en aquells instants, arreglava amb una planxa el cabell d’una dona.
<< El que donaria per ser la Maria Tressa...! >>
Es nota clarament que... adorava a la Rosa, la treballadora.
Feia uns mesos que ella s’havia instal·lat al poble i al cap de poc temps el seu negoci ja estava funcionant.
Aleshores ell es va enamorar en el mateix moment en que les mirades es van creuar per primera vegada, uns ulls que semblaven caramels de mel... Mira que ell era partidari de les noies de cabell llarg, però si la Rosa no el portés curt, pèl-roig com el cel d’un capvespre, sabia que no tindria el mateix encant. I el seu dolç somriure, les petites pigues que tenia pel nas i les galtes cada cop que la veia feia que el cor es tornés boig.
No parava de sospirar, es sentia feliç mirant-la i també imbècil per semblar el típic home d’una pel·lícula romàntica que es queda embadalit en veure l’amor platònic de la seva vida passant pel davant...
I així ho notava, que mai podria aconseguir arribar a ser amb ella encara que fos sols quedant una vegada. Per això, cada cop que demanava hora per tallar-se’l, molt sovint, es prometia que li preguntaria per tenir una cita amb ella encara que al final acabava sent totalment un fracàs per no haver fet ni el mínim intent del seu propòsit. Li era impossible, sempre es callava la qüestió.
- A la pròxima ho faré... – va murmurar mentre veia com la jove s’acomiadava de la seva clienta des de l’entrada, somrient tan alegra com sempre i va tornar a entrar, fent sonar la campaneta, sense adonar-se de la presència d’ell.
Havia arribat el dia decisiu, li tocava anar a la fer una consulta al seu cabell i és que tampoc no s’havia esperat molt més d’una setmana a demanar hora, és a dir, aniria amb el cabell encara una mica curt a demanar que li fes alguns retocs.
<< Em sento penós, realment penós...!! >> pensava mentre anava de camí cap allà, ja li faltaven pocs metres per ser-hi. << Però mira, hi han coses que les has d’afrontar i el tenir vergonya a fer el ridícul, en aquests moments, és el menys important...! >>
Finalment, en obrir la porta, va sonar aquella campaneta que va avisar a la Rosa de que el client ja havia arribat, cosa que...
- Bona tarda, Dídac! Com està?
- Bé, bé. I tu?
- Anar fent, la veritat, avui ha sigut un dels dies que he tingut més treball. Però aquesta feina sempre és així, un dia sols tens un o dos clients i el següent et venen deu. Mira, coses que passen! – i va dibuixar un somriure. – A veure, em va dir pel telèfon que es volia retocar el cabell, no?
- Sí...
- No et va agradar com te’l vaig deixar l’última vegada...?
- No, no, no!! Ni molt menys! – es va començar a espantar, sols faltava que s’emportés una visió equivocada d’ell.
Aleshores la noia va deixar anar unes bones rialles, retorçant-se una mica.
- Era broma! T’estava prenen el pèl! – seguidament li va guinyar l’ull, fent-li unes palmadetes a l’esquena. – Mira, ja saps on s’ha de seure. Posis còmode. – li estava donant el permís i li va col·locar aquella capa negra que cobria les espatlles perquè després no li molestés els cabells tallats.
Va anar cap al seient on li rentarien el cap i quan ell ja havia posat el cap en la pica, ella va començar a mullar aquells milers de fils daurats.
<< Oh... Sí... >> li encantava, adorava aquell moment de tranquil·litat i ho feia tan bé que algun dia arriscaria a dir-li que fes el que volgués, li seria igual si tot ho feia amb les seves mans...
Com en aquell moment que li estava ensabonant a la vegada que els seus dits li donava un bon massatge on, al final, creia que s’acabaria dormint allà mateix. Sentia gloria i, si feia falta, formaria la religió on ella seria la deessa, es podria resar, adorar-la i mostrar que existia. Que més voldrien les persones?! Havia arribat a pensar durant uns segons que podia arribar a fer amb elles, però va haver de deixar les imaginacions per uns altres moments més íntims.
Sense adonar-se’n, ja li havia aclarit el cabell i estava assegut a la butaca i la noia estava amb les tisores preparades per arreglar-li el que semblava ser innecessari.
Aquells minuts, per ell, eren els millors de la seva vida, observant pel mirall com ella anava fent la seva feina amb cura com si estigués cuidant a un nadó. Se li notava que era el que li apassionava i li encantava, no podia treure la vista d’aquella felicitat que desprenia quan filava prim amb cada tall que feia. Però, el que més li agradava, que va ocórrer al cap d’una petita estona, encara que es sentís una mica avergonyit, era que ella també l’anava mirant de reüll i, inevitablement, se li ampliava més el somriure, la mirada es tornava més dolça i les galtes es tenyien d’un rosat...
- Sabies que tens un to de cabell molt maco? – va qüestionar-li de sobte la Rosa.
- Ah... gràcies.
- És que m’ha fet recordar a la meva germana. Quan encara vivia a la ciutat em va demanar que li tenyís el cabell de ros, encara més clar que el teu, sap? Però jo la vaig intentar convèncer de que no ho fes i...
- De quin color te el cabell?
- Castany fosc, molt fosc i realment preciós. Jo no sé perquè al final em vaig deixar ensarronar si després em va dir, quan ja m’havia instal·lat aquí, que tenia tota la raó pel telèfon, penedint-se del que havia fet! Se’l va haver de tornar de colorar del seu to natural. Em va reconèixer el perquè s’ho havia fet, més burra...!
- Va, explica. – aquella conversa li estava engrescant, s’ho estava passant bé i, d’alguna forma, tenia la sensació de que la proximitat cap a ella era més obvia.
- Doncs tenia una amiga que era rossa i, pel que es veu, era un “putón vervenero”, d’aquestes que van provocant a tot noi que se li posa davant dels seus nassos, ja m’entens... i com la meva germana és de passar-s’ho bé rient-se i no muntar numerets... Doncs clar... Va arribar el dia en que va trobar un noi que li feia gràcia i l’altra no feia més que actuar d’aquella forma i, òbviament, el noi se’n va anar amb l’amiga i la meva germana es va quedar amb la cara. Després de tants dies pensant, va arribar a la conclusió de que era per no tenir el cabell ros. Mira...!! No saps com em vaig posar, li vaig dir: “Idiotes els nois per perdre el cul d’aquesta forma per una tia com ella i idiota tu per fer-te aquest canvi!” Saps que li va passar després de que el seu cabell tornés a la normalitat?
- Què?
- Als pocs dies em va trucar dient que havia conegut a un noi genial! És que... tela marinera. Me n’alegro perquè porten pocs mesos junts i estan ben contents. Però tela...!
El noi hagués deixat anar unes quantes rialles ben potents si no fos perquè encara ella estava fent el seu treball, es va conformar en tornar-li un somriure.
- A veure... – llavors la jove es va col·locar de cara a ell, molt a prop, començant a retocar el serrell que queia pel front, tapant una mica els ulls.
Escoltava la respiració lenta i calmada d’ella, fins i tot com l’alè tocava la pell del seu rostre, podia veure el que arribava a estar de concentrada per no deixar-se cap mínim detall malament...
Que estigués tant atenta el feia posar en tensió, però li agradava. Sabia que no podia dissimular, el podria pillar amb molta facilitat si els seus ulls es quedaven fixes a ella, encara que era conscient de que allò era la gràcia, el quit de la qüestió...
<< Però no la miris tant! Que sinó ja saps el que passarà...! Però és que m’encanta... Va! Sols una mica més, sols uns segons i ja està! I així no em pillarà...>> i va estar ben equivocant ja que, com la primera vegada que es van conèixer, les mirades es van quedar clavades mútuament.
Per uns instants va semblar com si el temps es detingués, inclòs el batec dels cors. El silenci era l’única cosa que existia fins que ell, afrontant la seva inquietud, va preguntar:
- T’agradaria sortir algun dia per sopar?
Primer la noia es va quedar sorpresa la qual cosa va fer que el noi comencés a dubtar de que el pas que havia donat havia sigut el més correcte, encara que després es va tranquil·litzar quan a ella no li va costar gens tornar a tenir l’expressió tan amable i va contestar:
- Em sembla perfecte! Et sembla bé avui mateix després de que acabi de treballar? Cap a les vuit i mitja... Espero no fer-te esperar molt.
- Esperaré el que faci falta mentre valgui la pena.
- La pena, no... la felicitat.
Finalment es van somriure i, sense deixar-se de mirar, la noia va finalitzar la feina deixant el cabell ben impecable.
Tercera crònica
A ple mes de Juliol els rajos del Sol feien que el jardiner, brut de fang, estigués suant fins deixar veure les gotes com si la pell negre plorés de patiment. Per sort tenia el cabell molt curt i agraïa que l’aire, de tant en quan, feia que el refresqués.
Tot un jardí immens per cuidar..., el d’una mansió perduda en mig d’una muntanya, d’un bosc. Es podia sentir orgullós de la seva feina, sí, encara que també acabava baldat al final del dia. El que li calmava era que li deixaven una petita cabana de fusta on tenia el que necessitava per viure durant el temps que treballés allà.
<< Sort que em paguen bé i em donen aquests luxes, que sinó...! >>
Ell, tot i així, no hagués acceptat l’oferta si no fos perquè feia poc que la noia amb qui havia conviscut tantes coses l’havia deixat per un altre. I que millor que marxar a un lloc apartat de tot per poder desconnectar i, a més, guanyant peles?
Just en l’instant el qual va agafar l’ampolla i es va tirar l’aigua per sobre, mullant la samarreta de tirants blanca, una veu femenina el cridava donant-li ordres:
- Nico! M’he oblidat de dir-te que has d'arreglar els arbustos de l’entrada!
- Sí, Senyora!
- No em digui senyora! Que em fas sentir massa gran per l’edat que tinc!
Seguidament el noi va dissimular un somriure maliciós, amagant el rostre perquè no el veiés.
I allà era, recolzant els braços a la balustrada de la terrassa, la propietària de la casa fumant, imponent i freda.
Tenia poc més de trenta anys, alteta, no excessivament prima, amb el cabell llarg, llis i ros tirant cap a castany, d’ulls blaus com el gel que semblaven trets d’un felí. Mai havia vist cap somriure des de que l’havia conegut en aquells llavis que eren tan temptadors de provar-los.
Aquella aparença que tant feia sentir respecte era el que li encantava, on li trobava aquell atractiu tan salvatge i oculta d’ella que arribava a donar-li certes incitacions...
Al cap d’una estona, quan ell creia que s’havia anat a fer altres coses, es va adonar de que notava la seva mirada observant cada moviment que realitzava i, alçant el cap, la va veure en la mateixa posició, encenent-se un altre piti acompanyant-la una copa de vi, mostrant-se elegant i misteriosa.
No l’importava que actués d’aquella forma, tot el contrari, el noi va fer com si no succeís res i va seguir amb la tasca, deixant que el mirés atentament perquè potser, per alguna cosa que desconeixia, tenia ganes de quedar-se allà.
I es sentia feliç ja que, per alguna raó, la sensació de que ella estava interessada en ell podria ser una realitat bastant creïble i certa.
Les estrelles eren en el firmament quan ell havia finalitzat amb tot el que li havia demanat i, creuant el porxo per entrar dins de la caseta...
- Nico.
De sobte va donar un bot, espantat. No s’havia donat compte de que ella era assentada en un banc que hi havia, amb les cames creuades mentre s’intoxicava cremant tabac pels seus pulmons.
- Senyora, quin espant...!
- I que pesat en dir-me senyora! – va tallar-li una mica farta del seu comportament, apropant-se cap a ell a la vegada que agitava els braços amb un pèl de nerviosisme. Seguidament es va callar donant-li l’esquena, creuant un dels braços i per uns moments es va quedar muda. – Bah... Tant se val... – va comentar més tranquil·la, fins i tot, la va començar a veure més humana.
I el silenci va retornar en aquella situació que, no sabia perquè, però ell sospitava que alguna cosa passava per la ment d’aquella total desconeguda com a persona.
- Has acabat amb la feina? – va preguntar seca.
- Sí, ...
- Eli.
- Doncs això... Eli.
Sorprenentment, la jove va fer un mig somriure al mirar-li. Per poc va pensar ell que havia sigut qüestió d’una il·lusió òptica de la foscor.
- Demà et pots prendre el dia lliure.
- Gràcies..., Eli.
- I arreglat. Avui soparàs amb mi. En mitja hora estarà fet el menjar.
- Com? – s’estava quedant amb la seva cara. – Però si no...!
- Si és per la roba te n’he deixat del meu marit a sobre de la taula del menjador. Crec que t’anirà perfecte. Et donarà temps d’estar llest, no? – de mentre s’anava apagant el cigarret a la sola de les sabates.
- I el teu home?
- Aquest que el bombin. Vinga, ens veiem ara.
No es va atrevir a acomiadar-se, es va quedar mirant com ella caminava cap a la mansió on l’interior es veia il·luminat amb una llum càlida. No comprenia el perquè de la situació, però per com el cor bategava li deia que estava il·lusionat.
Després de dutxar-se ràpidament i arreglar-se per l’ocasió com millor ho va saber fer, va anar amb cura de no tacar el smoking quan travessava el jardí, va pujar les escales d’un color blanc crema fins arribar a la terrassa on ella havia estat amb els ulls clavats a ell i allà l’estava esperant un criat.
<< Des de quan aquest haurà estat aquí quiet...? Jo em desesperaria si treballés d’això... >> pensava mentre l’acompanyava per passadissos com si hi fos dins d’un castell de l’època barroca fins arribar al menjador, una cambra ben amplia i llarga, de parets de fusta fosca amb relleus de formes rectangulars i simples, on al centre s’ estenia una taula amb un munt de seients que convidaven a rebre comoditat i del sostre penjava una aranya espectacular, però no l’encendrien ja que havien col·locat un canelobre daurat a la punta més propera on es trobava, creant un ambient més íntim, junt amb una vaixella de cristall ben treballada.
<< Aquesta té ganes de fotre un bon polvo o aleshores no sé en que estarà pensant...>>
- Veig que has arribat puntual, Nico. – va comprovar la Eli sensacional: vestia amb un vestit vermell que es lligava pel coll, lluent i escotat on es verificava que no portava cap sostens, arrossegant-se per aquell terra impecable; a part, s’havia maquillat d’una manera la qual els ulls eren més impressionants i els llavis, a conjunt amb la roba, eren més irresistibles. – He sigut jo potser la que he fet tard a la cita, ho sento. – es va disculpar fent un segon somriure, començant a tenir un aire més atrevit. – Si no et fa res me’l encenc. – es referia al cigarret.
- No, no! Que va...
En seguida que la jove va ser al seu costat, li va fer una ullada de dalt a baix, analitzant.
- Sols hi ha una cosa que destaca: el teu nus de corbata mal fet.
- Ah, és que jo...
- Deixa-m’ho fer. – va contestar tranquil·la, posant la seva addicció en un cendrer.
Va desfer el nus i el va tornar a fer, amb agilitat i atenció de que no quedés fet un nyap.
- Això és el que té tenir un marit de negocis... Veus? Així molt millor.
El va mirar per uns instants als ulls negres com pous i ell va poder veure com els de la Eli parlaven possiblement d’enyorança, però ella va interrompre aquell contacte visual:
- Comencem a sopar?
Ja havia passat una hora i, tot i així havent-se dirigit unes poques paraules, la majoria de cortesia, encara seguien allà prenent-se una copa de vi després d’haver menjat tots els plats exquisits. I per aquella mateixa raó el noi es sentia certament inquiet...
- Eli... No sé quina hora és, però crec que hauria de marx... – va començar a dir amb delicadesa per no voler ofendre-la alhora que es retirava.
- Noooooo...!! – va deixar arrossegar aquella vocal, delatant que l’alcohol li havia fet efecte. – No, no...! Queda’t. – i va estrenar un paquet de tabac amb poca traça. – Necessito que estiguis aquí. – i va treure el fum que havia inhalat. – A més demà te donat el dia lliure, no tens excusa.
Li va fer cas i es va tornar a seure, posant-se còmode.
- Vols? – va oferir la noia agafant l’ampolla de vi.
- No, gràcies...
- Ah...! Què avorrit ets! Va, és igual, te’n posaré i l’hauràs de beure de tot un glop!
- Però que diu?! – va exclamar veient com ella li anava emplenant la copa, ja es començava a haver-hi més de la meitat... – Para, para, para!!
- Així! Peeeerfecte! Ara t’ho has de beure.
- Tot?
- Sííí...! Tot. – i va recolzar la galta sobre la mà, sense deixar d’observar-lo.
Al cap de pocs segons el noi va anar fent glops gran com en temps ja una mica llunyans, quan anava de farra amb els seus amics, i al acabar-s’ho, la noia va dir:
- Veus?! Sabia que no erets avorrit, no com el meu marit... Burro. – l’última paraula quasi va ser inaudible.
Ell va creure que ella començaria a plorar, però no ho va fer, es va equivocar, es va posar ben seria...
- Mira Nico, els diners et poden donar llibertat, no la felicitat, saps? Per més que tinguis totes les coses del món, si no tens el que realment importa, et sents buit per dins, com jo. – es va quedar callada i, sense dir res, va tornar a omplir la copa d’ell. – Torna a beure que sinó jo em sentiré imbècil estant en aquest estat.
En quan va tornar a tastar aquell líquid de gust tan peculiar, ella va seguir parlant, la qual cosa va fer que, a poc a poc, anés deixant la copa a la taula...
- Jo era jove quan em vaig casar amb ell, MOLT! No t’estic dient ara que sigui una vella repulsiva ni molt menys, eh! Però al ser amb ell jo...bé... no sabia que era el que ocorreria en un futur... Era realment innocent i ingènua. Per cada ascens d’ell, m’alegrava moltíssim, però també vaig notar que cada cop ell era més lluny de mi, ja no parava tant per casa i m’intentava donar felicitat a costa de regals de gran valor... Però... que importa tot això si la persona que representa que més t’estimes no pot ser el teu costat ni el dia que compliu sis anys des de que us vau casar!
- Déu meu... Ho sento, Eli. – va començar a entendre que succeïa. – Jo... Mira, si vols que et digui la veritat fa poc que la meva novia em va deixar per un altre. De vegades és millor estar sol que mal acompanyat...
- Vaja... Em sap greu. De veritat, eh! No t’estic mentint... Però estar sol tampoc és la millor solució. Sempre voldrem tenir algú encara que sigui amic o el que sigui... M’entens, no?... Encara no t’ho has begut?! Acaba-t’ho, home! Què avui vull passar una nit genial! No vull amargar-me, no vull pensar en cap cosa que em dolgui... NoOoo...! Què va! Vull passar-m’ho de puta mare!
Sorprès pel canvi d’humor de la noia, encara que per una petita part content, es va acabar de beure el que li quedava d’aquell líquid vermell granatós.
Al cap d’una bona estona, els dos s’estaven pixant de riure, anat una mica trontollats mentre la Eli li ensenyava la mansió com si fos una visita turística guiada i ell anava sense l’americana i amb la corbata una mica afluixada...
- Veus?! I això és la biblioteca! – i es va deixar anar del noi a la vegada que amb la ma li mostrava totes aquelles prestatgeries plenes d’històries, lleis... – El que no entenc és perquè vol tant llibres... – s’ho mirava estranyada. – La veritat és que, si pogués, ho cremaria. Què el follin!
Van tornar a riure’s d’una manera bastant eufòrica.
- Té, un piti.
- Vaig deixar de fumar fa temps...
- Per aquella tia, no?
- Sí, la veritat és que sí...
- Què més dóna! Sols és un. Jo no t’estic dient que tornis a fumar. Si vols un, l’agafes, si no en vols, no passa res.
- A veure... És que realment em ve de gust...
- Doncs no es parla més! Té.
Quan va agafar el encenedor i va donar una calada, va tornar a recordar aquella cremor que sempre li havia agradat encara sabent que no tornaria a recaure, sols es donaria aquell insà caprici aquella nit.
- Déu meu...! – va comentar sorpresa la noia.
- Què passa?
- Què ja estaves bo, però és que amb el piti tens un morbo...!! Sembles un gàngster!! Tens un aire tan sensual...!! Ai, ai, ai...!
- T’agraden els tius com jo. – va dir amb un to seriós i picant, aferrant i rodejant la petita cintura que tenia ella amb un sol braç.
Per uns moments es va quedar muda i, com si la paraula fos una càrrega per la seva boca per pronunciar, va respondre:
- Sí.
El Nico, somrient entremaliat, va deixar a la Eli un espai perquè pogués tranquil·litzar totes les emocions al mateix temps que era conscient de que, si hagués deixat passar un minut més, possiblement...
- I aquesta és la meva habitació preferida. – va anunciar la noia, movent dues portes corredisses alhora. – Llum tènue.
Com si fos màgica, la sala es va il·luminar com ella ho havia ordenat .
Era rustica i refinada amb fotografies en blanc i negre, de gran mida i emmarcades de llocs com Nova York, Londres, Roma... Al fons es trobava un moble on hi podies trobar tota mena d’alcohol i gots i, al mig, una taula de billar amb un aspecte impecable que donava ganes tant d’acariciar-la com si fos la mascota més estimada que tens com escopir-la perquè no fos tan perfecta.
- I aquí en concret... – la noia es va pujar a la taula, insinuant-se. – És el meu lloc preferit per... Ja m’entens.
- Massa. – va contestar, mirant-la captivant, apropant-se fins ser a pocs centímetres d’ella. – Sí em permets. – va mostrar-li el cigarret a punt de consumir.
- És clar que sí.
De mentre que ell va treure el fum girant el cap per no molestar-la, el va apagar a la mateixa fusta envernissada on era asseguda.
- Així es queda gravat per sempre més aquest moment. – ell va murmurar arran de l’orella.
- M’agrada...
Sense pensar-s’ho dos cops més, apartant amb suavitat els cabells, va començar a petonejar el coll i ella no va poder evitar emetre de bones a primera petits sospirs plens de desig.
