La gran enxampada

Història basada en un fet real. Espero que us divertiu.  ^.^


La noia era a la seva habitació estudiant per un examen realment difícil del qual s'examinaria l'endemà. Se li estava fent molt pesat, el cap el tenia col·lapsat i no podia emmagatzemar més informació per més que volgués, tenia la sensació de que s'estava trencant el cap i fent un esforç impressionant.
Per evadir-se del estrés, no parava de pensar amb coses, com per exemple, amb aquell noi que havia conegut l'estiu passat amb el que havia tingut el típic rollo per haver-se conegut a uns campaments o amb els seus amics... Que estarien fent? Pencant com uns burros com ella o xatejant com bojos, com si fos una droga, amb gent que ni sabia de la seva existència, cosa que tampoc l'importava molt, mentre que escoltaven música del Youtube sense parar, esperant el dia següent a fer unes quatre xuletes per aprovar o que algú els hi xivés les respostes?
I és que, quan el pensament de posar-se música per desconnectar del món real va aparèixer en la ment, les ganes de fer-ho ja l'havien encisat per complet.
Aleshores, va agafar el seu reproductor MP3, el va encendre a la vegada que es va col·locar els auriculars en la oïda i va anar passant cançons fins que va trobar l'adequada.
<<Sí...!>> era la de Jump, la versió de les Girls Aloud que va sortir a la pel·lícula de Love Actualy en un moment bastant específic que, si feu memòria, ocórrer un fet realment graciós amb un dels personatges interpretat pel Hugh Grand.
Pujant el volum al màxim, va començar a fer playback, imaginant-se com ella la cantava i que, a més, se la dedicava a qualsevol noi atractiu que la desitges.
No ho podia evitar, cada vegada es motivava més i es movia amb més gràcia, fent gestos com si realment estigués en el seu propi videoclip, com si fos la reina de la seducció per qualsevol jove, sent en el seu món de la imaginació fins que ja, avançada la cançó, va començar a ballar, fent servir tot l'espai que tenia al abast de l'habitació. Quan més minuts passaven, més exagerada era.
No parava de somriure, s'ho estava passant realment bé i no volia desaprofitar cap nota que sonava donant-li més ganes de gaudir del moment.
Ja cap al final, donat una volta, es va espantar veient com el seu pare, molt sorprès i amb una mirada interrogativa, era parat agafant el pom de la porta.
Nerviosa, avergonyida, preguntant-se des de quan ell l'havia estat cridant i observant, es va treure els cascos i ell li va anunciar:
- El sopar ja està fet.
- Ah...! Val! Ara hi vaig...! - va respondre ella.
- És que t'he cridat unes quantes vegades, fins i tot he trucat al telèfon de casa per si l'agafaves i quan t'he anat a veure, doncs també t'he cridat, però no m'has sentit en cap moment.
- No! Sí ja...! A-ara baixo...
- Fins ara.
- Fins ara...
L'home va tancar la porta, tornant a deixar-la sola en la seva habitació.
Al cap de pocs segons, ella ja estava baixant per les escales per ser-hi en el menjador encara amb el cor bategant fortament, esperant qualsevol crítica o broma absurda de la família.
Ja tot estava fet... Que més donava!


Fi.


Per si algú no sap quina és la cançó i es vol fer una idea, la deixo aquí penjada ;)