I tot anava a la perfecció, bevent, rient-nos com boges i fent tonteries i vam arribar on era ells. Vaig anar directe on era la meva parella donant-li un bon petó, preguntant-li ja una mica èbria com es trobava, descobrint que ell estava en el mateix estat que jo.
Vam entrar a dins i la música ens va envair a tots en l’instant que vam ser-hi allà, tenint un impuls immens de ballar i de no voler parar.
I al cap d’una estona... vaig veure el pitjor:
Una amiga meva ballava amb el noi que tant m’estimava, però allò no era el que em va fer sentir realment malament, ni molt menys, sinó que anava més enllà dels seus moviments de malucs... L’estava provocant de la manera més fàcil que es pot fer amb un home, fent-se passar per una femme fatale, podia detectar aquells sentiments tan “rastreros”, com ell queia en aquell encant tan fàcil de ser atrapat. Qui no...?
No... no deixaria que ella es sortís amb el seu joc.
Decidida, vaig anar-me’n d’on érem, sentint, com si fos un mormol, alguns d’ells preguntant-me que era el que estava fent... i no vaig donar cap explicació, volia que es veiessin la sorpresa que estava a punt de succeir.
Aleshores va començar l’espectacle quan vaig pujar en un dels podiums més grans on no hi havia cap persona.
No sabia si funcionaria, però per intentar no perdia res, tot el contrari, guanyaria alguna cosa.
Vaig començar a ballar jo sola, anava el meu rollo, fent que el meu cos correspongués a cada nota musical i al ritme, als sentiments més interiors, el desig, recordant les ànsies de notar la calor del cos de la meva parella, el que era estimar-lo entre els llençols rebregats, la mirada apassionada que tan em feia sentir encesa dins meu...
Al cap de pocs minuts la gent em va començar a mirar, alguns d’ells a animar-se a sentir aquelles sensacions amb qui volgués, fins i tot, em va semblar veure que, l’objectiu que jo volia aconseguir, s’estava complint: ell m’estava començant a mirar.
I vaig seguir fent-ho, sense avergonyir-me ja que estava orgullosa de ser qui era.
Somreia, era feliç, no cridava l’atenció, simplement volia que es sentís atret per mi...
Llavors vaig notar unes mans que m’agafaven amb delicadesa la cintura des del darrere, reconeixent que aquelles eren d’un desconegut. Seguia els meus passos i el que jo transmetia. Cada vegada era més a prop de mi i tampoc no m’importava ja que no era una provocació, simplement ens ho passàvem bé compartint allò que, segurament, ho hagués fet plenament amb el meu apreciat noi.
Vam ser així durant una bona estona, causàvem furor a tothom i, tenia l’esperança de que passés el miracle en algun moment...
I així va ser quan ell s’havia pujat al podium i m’estava mirant d’aquella manera que tan em feia remoure agradablement el meu esser. Sense adonar-me’n, sense plantejar-ho, vaig deixar aquell desconegut per anar amb qui havia aparegut.
S’havia donat compte?
Sense esperar-m’ho, em va agafar pel canell, estirant de mi, quedant-nos totalment junts l’un a l’altre i el simple contacte ja va ser com ser-hi al cel. Ens vam començar a moure i cada pas, cada emoció era com si fos perfectament en una d’aquelles nits de bogeria en el llit amb la lluna il·luminant tímidament el nostre moment íntim. Notava la seva respiració agitada, les seves ànsies i això em provocava que volgués més, donar-li més de mi...
Sabia que això era el que més li agradava...
Això era el que més m’agradava...
Perquè era qüestió d’ell i jo, de cap més, de la nostre sinceritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada