Espero que us agradi després de tant temps sense penjar res aquí!
Bon any!
Un jove ben plantat, poc li faltava per fer trenta anys, estava rebentat d’haver treballat tant aquella jornada i va creure que es mereixia prendre un whisky amb gel a aquell bar que, tantes nits, s’havia emborratxat sol per treure les penes que com a home no podia mostrar davant dels altres.
Però aquell dia era diferent, volia celebrar la bona feina que havia arribat a fer, aconseguint que el seu cap estigués ben orgullós. I, encara que els amics li havien dit que no es podien venir amb ell, no va ser motiu per desil·lusionar-se.
Així que, cap a les onze de la nit, quan hi havia poca gent en aquell local tan de luxe i bell com també d’un ambient que donava esgarrifances, fet de fusta fosca, miralls per quasi a tot arreu, metall que imitava l’or i làmpades que il·luminaven per donar un ambient de penombra, ell va entrar-hi, assignant un tamboret de coixí vermell davant de la barra on, darrere, es mostrava una gran quantitat de botelles d’alcohol. Quantes hi haurien? Més de cinquanta?
- Que et posem avui, Richard? – el va atendre amistosament un cambrer ja passat dels quaranta anys i, tot i així, ben conservat, a la vegada que secava amb un drap aquelles copes, gots que aquella nit, a molta gent, faria somiar en una realitat un pèl inexistent. – Avui se’l veu amb bona cara. Dones?
- No, Eduard. Malauradament encara no he tingut sort amb aquest tema. – va fer un mig somriure, traient-se l’abric, posant-se còmode.
- Un whisky?
- Amb gel.
- Maaarxant!
Va anar passant els minuts i, com sempre, ell va anar tenint una conversació ben agradable amb el bon home, que, fins i tot, es creia ser eloqüent, parlant sobre la vida quotidiana, amb alegria, principalment, del seu triomf al treball, notant que cada cop, aquella escalfor que senyalava símptomes d’anar un pèl begut, poc a poc, envaïa el seu cos. Però no li preocupava, era feliç, estava sent diferent.
- I el tema noies com ho portes? Encara segueixes encaparrat amb aquella? – va preguntar aleshores l’home, posant-li un còctel a un altre client.
- Intento pensar el menys possible amb ella.
- Una dona no t’ha de fer estar trist, Richard...
- Sí, sí! “... M’ha de fer sentir feliç al seu costat perquè no hi ha rés més agradable que la companyia d’una dona” Ho sé...!
- Portes més d’un any així...!! La vas veure, et vas tornar boig per ella perquè et va jurar coses en qüestió de sols un dia que mai haguessis imagina’t, coses de somnis i al final no et va donar res, se’n va anar. La vas buscar com si poguessis aixecar els oceans per si la trobaves a les profunditats. Va jugar amb tu. Deixa-la, que sigui cosa del passat.
L’únic que va poder respondre va ser un bufar pesat indicant esgotament i cancans, acabant de rendir-se i deixar-ho tot per perdut.
- Mira! – va exclamar l’home baixant el to de veu, apropant-se al noi perquè l’escoltés millor mentre que la mirada es dirigia cap a l’entrada, temptant a l’altre a que ho fes de reüll. – Potser avui és el teu dia de sort.
I és que el grinyol de la porta de fusta que a través del vidre deixava veure a qualsevol client que anés a trepitjar aquell lloc va fer que es girés del tot per quedar-se bocabadat quan va veure aquella bellesa de cabell castany fosc i perfectament ondulat baixant pels petits escalons que hi havia i, com tota ella anés al compàs de la música d’ambient, s’anava deslligant el cinturó de la gavardina negre, amb estil.
No podia evitar que el cor accelerés cada cop més ja que notava com d’ella era més a prop, no calia mirar-la, era més que suficient sentir el repicar dels talons llustrats i, sospitant que es col·locaria a pocs centímetres d’ell, nerviós, va començar a pentinar-se amb la mà perquè cap cabell es mostrés rebel amb l’aspecte impecable que portava.
Quan es va començar a seure just al costat del jove, es va afluixar la corbata vermella intentant dissimular el neguit, mostrant-se calmat encara sabent que no era així.
- Bona nit. Que vol que li serveixi? – el cambrer va actuar com si no estigués passant res.
- Doncs... A veure... – es va quedar per uns moments pensativa fins que al final va demanar... – Una Voll Damm.
Aquella veu que havia sonat tan dolça i a la vegada sensual l’havia fet sentir un remolí d’emocions al noi, li semblava tan perfecte...
No va poder aguantar més les ganes de fixar-se amb el rostre d’aquella desconeguda el qual li va encantar: semblava tant una noia de trenta anys com una que anava a complir vint, potser perquè una part d’ella mostrava molta maduresa i aquells llavis pintats de carmesí feien que tingués un aspecte més adult, però per l’altra els ulls d’unes tonalitats verdes blavoses jugaven a ser innocents, entremaliats com una nena, maquillats de tons foscos perquè fossin més impactants.
" Déu meu...! " va tenir aquell pensament quan es va fixar amb el vestit negre de màniga llarga que deixava al descobert les espatlles, escotat tant per l’esquena com pel davant amb forma de pic i ajustat per la resta del cos, mostrant cada corba fins poc més a baix del (cul), amb petites línies vermelles i brillants que arribaven a formar un dibuix d’un delicat rosal. << Espectacular... Però... mai m’hagués imaginat que algú com ella es demanés una cervesa... Encara que... té el seu encant que sigui així, és com si... trenqués les regles. >> seguia pensant sense haver-se adonat de que l’havia estat observant massa, els ulls s’havien quedat atrapats resseguint aquelles cames amb les mitges de color marró fosc fins perdre el rumb cap a la realitat de tal forma que, al final, va notar que la noia era qui l’estava mirant directament en aquell instant, bevent de l’ampolla i, per sorpresa d’ell, la reacció d’ella va ser un somriure bastant... picant.
El noi es va quedar bastant sorprès en que no hagués sigut una bufetada la resposta de la jove i també agraït per tenir la sort de que no li hagués deixat una marca a la cara i molestat la seva penosa i ingènua discreció cap a una preciositat com ella.
- Amb com em mires sembla que mai hagis vist a una noia. – va dir aleshores la noia amb calma, seguint somrient, recolzant el cap sobre la seva mà, agafant un altre cop l’ampolla i seguidament va tornar a beure’n.
- Aleshores tu tampoc mai t’has vist. No se’n veuen últimament de noies com tu.
- Gràcies... – la mirada de la noia començava a delatar que tenia cert interès cap al noi. – Com et dius?
- Richard, tu?
- Daiana, encantada de coneixe’t.
Quan es van donar els dos petons, el noi va poder veure com l’home li va guinyar l’ull amistosament...
" Que cabron...!! " i dins seu sentia felicitat, sabia que li desitjava sort, però no era la millor manera si la noia hagués arribat a veure el gest.
- Per cert! – la noia s’estava animant a deixar veure qui era realment. – M’agrades més amb el cabell que portaves abans, quan he entrat, així... – primer el va despentinar bastant i després el va saber recol·locar al seu lloc, quasi exactament com el tenia anteriorment, caient-li uns quants cabells per la cara sense arribar a ser una molèstia. – Aja! Veus? Així estàs perfecte! És que el teu aspecte, per més que vagis arreglat, sempre estaràs molt millor si tens un toc a... com diria... rebel?
- Entenc... – va fer un glop al seu whisky on els gels ja semblaven inexistents i, llepant-se una mica els llavis per la resta d’alcohol que li havia quedat, va somriure, seguint-li el joc de la seducció de la noia.
Al cap d’unes hores, els dos s’havien emborratxat, havien anat de bar en bar, parlant de qualsevol tema que, al final, sempre acabaven pixant-se de riure de tot.
En aquell moment els dos havien arribat al apartament del Richard i, encara amb els afectes del alcohol, li va costar una mica ficar les claus en el pany i obrir la porta i més si els dos anaven fent petites rialles per culpa de la malaptesa d’ell i la Daiana no el deixava d’abraçar i fer-li petons per la cara, provocant que anessin fent petits tombs.
" Estic al cel després d’un munt de temps!! Per fiiii!!! "
Per sort van aconseguir entrar dins i allà el noi es va començar a sentir una mica nerviós, era més que conscient de que alguna cosa succeiria. Havien estat tota la nit tontejant amb complits, mirades... , l’havia convidat a que es vingués al seu pis i ella havia acceptat amb ganes... Feia tant de temps que no es trobava en una situació d’aquestes que li semblava com si fos la primera vegada.
- Posa’t còmoda, Daiana. Vols alguna cosa per prendre?
- Sí!
- Però que?
- El que vulguis tu! Puc veure la teva habitació? És que em fa gràcia sempre mirar les habitacions de la gent que conec. És una forma de conèixer la gent amb més profunditat, saps?
" La meva habitació...?! Sí que va directa...! " de sobte va sentir una petita dosis d’espant.
- Sí, sí...! Doncs està al passadís, la porta del fons a la dreta. La veus? – el noi s’estava dirigint cap al armariet on tenia la botella de whisky i els seus gots predilectes on la part de baix tenia un relleu amb forma de petites piràmides amb forma de rombes.
- Ah, sí! Ja la veig!
- Ara vinc, eh!
- Val...!
Anava posant la beguda dins i notava com si el temps s’hagués transformat en persona i mirés atent, ansiós a que ho acabés de preparar de mentre que ell s’anava sentint cada vegada més incòmode...
" Li agradarà la meva habitació? És massa simple... No sé... I que estarà fent? Perquè si no hi ha res interessant... Asseguda al llit esperant a que vingui? O què...? "
Llavors, tenint els gots de whisky agafats, es va anar cap a l’habitació, sentint que s’havia de tranquil·litzar, mentalitzar-se d’alguna cosa que se li escapava de les mans, però ho desconeixia, no sabia la resposta...
En arribar a l’habitació va trobar la porta oberta, va entrar i es va quedar molt desconcertat ja que la jove no es trobava allà, sols hi havia més que la llum de la lluna il·luminant aquella estància.
- On s’ha ficat...? – va murmurar el noi preocupat, caminant amb dubte, com si no s’acabés de creure el que estava ocorrent.
- Hola, Richard. – va escoltar la veu de la noia darrere seu.
Es va girar i allà la va trobar, nua. Se la veia realment bella i tenia un toc misteriós ja que la llum del passadís creava quasi completament la silueta del seu cos.
I és que la visió d’aquella jove va fer que el noi es quedés mut, perplex, no sabia com reaccionar, quedant-se completament quiet menys els ulls que seguien les passos d’ella, des de que va tancar la porta fins tenir-la just al davant.
Seguidament la Daiana, somrient d’aquella forma que tant feia remoure cada sentiment d’ell, va agafar un dels gots i el va tastar sense deixar de mirar-lo. Finalment, encara sostenint-lo en la ma, va apropar-se tant al Richard que va poder notar el cos d’ella contra el seu fins que va arribar a fer-li un petó lent i subtil.
El noi li va donar temps a reaccionar per tancar els ulls i gaudir del tacte suau i molsós dels llavis. Va sentir com la tensió s’esfumava, traient-se un pes de sobre... Però no va ser suficient quan aquesta es va separar deixant un marge de pocs mil·límetres l’un de l’altra.
De cop i volta, com si fos algú completament diferent, amb rapidesa, va fer un glop ben llarg, va tirar el got a una direcció que ni a ell l’importava on aniria a parar el resultat esmicolat brut i, sense pensar-s’ho dos cop, va apropar-se-la, atraient-la per l’esquena i el cap, fent-li un petó ben apassionat i ardent, aprofitant notar cada part de la seva pell, cada olor que ensumava...
Era un vici, no podia parar ni ella li deia el contrari, el seguia a totes parts, corresponia a cada cosa que feia com si cada un dels actes l’esperés amb anhel.
Tots els seus sentiments es van desbordar com si fos una inundació, es va sentir alliberat i, després de tant de temps, no li va importar el que podria passar després d’aquella nit tan boja... Amb l’únic fet que va comptar va ser amb la felicitat i el goig que sentia.
" No m’ha promès res, però m’està donant el que jo vull sense dir-li res... Amor encara que sols sigui qüestió d’una nit. Això és el que m’importa. "
