"Sé... Sé
que si haguessin seguit juntes, hagués sigut una de les persones que hagués
sigut al meu costat." va pensar la noia que es trobava estirada al
llit, mirant al sostre estrellat causat per les enganxines fosforescents.
Va començar a
pensar amb tot el que van viure, les tantíssimes quedades que havien fet tant a
la seva antiga casa com a la seva jugant a crear històries de nou mons amb les
Barbies, Polly Pokets, fins i tot al jardí, dibuixant aquells personatges que
estaven fora del nostre abast i dins de les nostres ments, rient, notant que la
vida estava dins de nosaltres, de les tonteries que fèiem, explicant sobre els
nostres amors, animant-nos per donar el pas de la declaració, quan va decidir
fer violí amb ella perquè no estigués tan sola, per poder gaudir d’una
activitat extraescolar amb ella... també va rememorar el viatge que van
emprendre cap al seu poble i van veure a una cabreta recent nascuda, l’anècdota
de com va trepitjar la merda de porc i la seva amiga que no es podia aguantar
el riure, com vam dormir plegades a un llit de matrimoni, tornant cap a casa a
les tantes de la nit ja posades amb el pijama, tapades amb una manta dins del
cotxe, la bronca que li va caure per haver-se oblidar els deures fets allà...
I allà tenia el
record d’aquell viatge en una fotografia emmarcada en el seu escriptori on l’amiga
estava acariciant un husky, els seus gossos preferits i que segurament encara
en volia un mentre que ella recordava la sensació de por que tenia al estar a
prop d’aquella criatura...
Moltes... Moltíssimes
coses van compartir...
I va començar a
plorar amb la màxima discreció possible, arraulint-se... No volia despertar a
la seva mare que ja estava dormint...
El cor li feia
mal... molt de mal...
"Ara el
mal m’ha tornat... Ha tornat per haver-te deixat anar amb cap motiu raonable.
Tot estava bé, no teníem cap problema... Tot estava perfectament bé i jo... Si
no hagués sigut tan insegura..."
Va recordar
aquell temps que va estar indecisa, no sabia que fer, si anar amb ella i estar
també acompanyada d’aquella noia que no feia més que fer-li la vida impossible
o marxar del seu costat per no patir ja més...
I aquella infància
es va acabar com si l’única cosa que els hi lligava era les mans la qual la
noia la va deixar morta, es va apartar i va girar cua...
"Vaig ser
tonta i també dèbil... però ser que també va ser la millor decisió per mi...
per meu benestar..."
Però el passat ja
estava escrit com la mort escriu el recorregut del camí de la vida, l’únic que
ella podia fer era canviar... canviar el que s’havia convertit en erroni.
La ferida seguia
allà, l’espai en blanc al paper, l’immensa esquerda innecessària entre elles...
No havia sigut
una història corrent d’una gran amistat, havia sigut excepcional i aquell no
era el final adequat... era la recuperació del tresor perdut en aquella
tempesta i l’havia trobat, però...
Com podia agafar
l’or que brillava en el fons del mar...?
"Si li
digués tot el que sento... Si ho pogués fer... Però tinc por per com reaccioni
ella...Vergonya per fer-ho... És que em posaria a plorar com una boja!
Potser... Mare meva... Semblaria una declaració d’amor! Però... en el fons ho
és... és una declaració d’amor d’amigues... i m’agradaria ser totalment franca
amb ella, m’agradaria que realment sabés el que sento per ella com a millor
amiga que la vaig deixar anar... Que encara segueixo al seu costat i que pot
comptar amb mi pel que vulgui... Que estic disposada a tornar a agafar la seva
ma si m’ho permet... Estic disposada a emprendre un altre cop per fer d’aquesta
historia encara més excepcional... T’estimo
tant...!"
Al cap d’una
estona, es va aixecar del llit, es va posar davant de l’ordinador portàtil i,
obrint un arxiu nou de Word, va començar a escriure...
Estimada
Tomoyo.
I es va riure com
si tornés a sentir aquell sentiment acollidor, aquella connexió tan gran que
per ella mai havia perdut.
Va estar ben
concentrada escrivint, posant tot el que podia, el que realment sortia del cor,
alguns cop es va fer un fart de riure, d’altres les llàgrimes no paraven de
perdurar per sobre de les seves galtes... Quan va finalitzar va firmar el
següent:
De la teva
millor amiga de l’infància, Sakura.
Tot ho va acabar
quan va entrar en el correu electrònic, ho va posar tot allà i de títol va
escriure:
Una carta a la
meva estimada amiga
Ho va enviar i
amb cert neguit i alegria va pensar...
"A veure
com acaba aquesta història..."
Un missatge dedicat a aquelles persones que mai s'obliden del que realment és bonic en aquesta vida.