Petites ràfegues de vent feien morir-se de fred en una nit d’hivern on la gent que passejava pel carrer, tot i així, es mostrava eufòrica, alegre ja que havia començat el Nadal i per molts d’ells les vacances.
Però per la jove dependenta de la tenda acollidora de torrons, pastissos i tota classe de dolços deliciosos no era el mateix. No parava de mirar amb certa enveja a tothom que entrava o es quedava embovat al veure l’aparador, enrabiant-se més si eren una parella d’enamorats, completament feliços o almenys ho sabien aparentar, dissimulant perfectament.
- És injust. La vida és injusta. – va murmurar la noia just quan presenciava un petó ben romàntic entre dos petits adolescents.
- I ara a tu què et passa? – va preguntar la seva única companya de la feina quan va aparèixer amb una plata per posar bombons en un dels mostradors.
- No ho entenc! – va començar a dir indignada. – Uns marrecs com aquests ja tenen algú a qui estimar i jo no! Encara no ho he viscut i aquí esperant amb dinou anys a veure si ocorre algun miracle!
- El que et passa és que estàs ben cremada i vols fornicar ja. – va respondre com si el que deia i en la forma d’expressar-ho fos la més normal.
- Però es pot saber que t’empatolles?! No tinc ganes de follar com tu creus!
- Tens raó, Lilian... – va donar-li uns copets de consol a l’espatlla. – La vida d’una verge és totalment diferent. Jo fa com dues setmanes que no ho faig i ja estic desesperada.
- Vinga! Ela! Exagerada! – va alçar la veu ja que l’altra anava cap a dins a buscar-ne més.
- No diràs el mateix quan ho hagis passat! – va cridar.
- Claaaar...!! Això dieu totes.
- I totes al final acabem tenint la raó. – va tornar, guinyant-li l’ull amistosament.
Van callar de cop ja que acabava d’entrar un client a la tenda, un noi atractiu d’uns vint anys o més, alt, amb bon cos, de pell un pèl clara, amb el cabell castany fosc quasi negre ben pentinat encara que el tingués curt. Anava arreglat, amb uns pantalons i un abric que arribava fins els genolls que simplement se’l va descordar, deixant que es veies la camisa blanca i el jersei gris, fi amb coll de punta.
Al cap d’una estona de veure’l com mirava detingudament cada un dels mostradors o, sense exagerar, tota la tenda, la Lilian va anar cap a ell...
- Bona tarda. Busca alguna cosa?
- Bé... En veritat sí, però he tingut ganes de que els meus ulls es perdessin veient tot això que fa tanta bona pinta.
I en quan va girar la cara per mirar-la, es va quedar embadalida, no per aquella cara que mostrava força i també delicadesa, ni pels ulls verds com maragdes que brillaven d’una forma peculiar, ni tampoc pels llavis que per qualsevol noia hagués estat temptada a provar-los, sinó per aquella bellesa interior que tot feia que fos més encantador del que era.
- Jo sí que m’he perdut en tu... en el teu somriure... en tot... – va respondre en veu baixa instintivament quan havia volgut que sols fos cosa dels seus pensaments.
- Perdoni, ha dit algo?
- Ah! – es va ruboritzar en el moment al adonar-se del que havia succeït. – No, no! Res, res...! Coses meves, disculpi. – i va somriure tímida, maleint-se per no haver sabut callar la boca.
"Si em torna a passar, juro que em cosiré els llavis!" va pensar la noia.
El que no s’esperava va ser que ell respongués a tot allò tornant-li un altre somriure amb una amabilitat que va inundar tot l’esser de la Lilian, tranquil·litzant-la quasi al instant.
Després d’haver parlat i rigut sense parar, deixant que provés unes quantes llaminadures de les tantes que hi havia, va comprar dues caixes de torrons i una de bombons.
- Moltes gràcies pet tot! Ha sigut molt amable. – va agrair el noi amb aquell to de veu tan especial que la feia desfer-se sencera.
- No hi ha per tant...! És la nostra feina en el fons. – ja no sabia si s’estava fent la vergonyosa quan es va recollir el floc de cabell llis de color pèl-roig, ficant-se’l darrere de la orella.
- Bé, doncs molt bon Nadal!
- Igualment!
<< Ens veurem, no? >> va escoltar la veu del jove dins d’ella i l’idea li va fer exaltar el seu cor, però va pensar que havia sigut qüestió del seu cap quan es va girar i va comprovar que ja no hi era.
- Què estrany... No he sentit les campanetes de la porta... – i amb mil·lèsimes de segons, al recordar tot sobre ell... – Ostia puta! Acabo de conèixer un tio, m’he enamorat d’ell perdudament i va, sóc tan imbecil que ni li he preguntat pel seu nom! Seré burra! – parlava per ella mateixa.
- Una mica sí, la veritat.
- Ai! Ela! Quin ensurt...! Pensava que no m’escoltaves.
- I les parets sí, no? Dona, normal si treballo aquí, saps? Si no hi fos algun dia serà perquè estic malalta. Aleshores, si vols, preocupat.
- Què graciosa...! – va comentar en un to irònic. – Doncs clar que em preocuparé!
- M’amoïnes més tu que jo i la meva salut.
- Per?!
- Home, enamorar-te d’un a primera vista sense saber qui és... Estant sols una estoneta parlant... No sé, eh...!!
- Com que no?! Si jo era una de les primeres persones que no creia en l’amor a primera vista fins ara! No ho pots dir si no ho has passat!
- Sols t’aviso de que pots passar males jugades amb això.
- Aquest no tenia pinta de ser una persona dolenta...!
- A mi no m’has de convèncer de res, però si te’l tornes a trobar ja m’explicaràs.
- Sí, sí... interessada. – va comentar fent broma. – Ostiii...!! He passat de malhumorada a enamorada, després a desesperada, però ara has vingut tu a aixafar-me les il·lusions i torno a estar de mal humor.
- Perquè saps que tinc raó. La realitat, noia... La realitat és la que sempre ens farà enrabiar fins i tot en dies com aquests. – ho deia en un to filosòfic i humorístic.
- Doncs són ganes de sentir-se així.
- Ja, ho sé. Per això el millor és no complicar-se la vida. Nena, me’n vaig. – es va acostar per donar-li dos petons. – que faig tard amb la família que avui és la nit de Nadal.
- Ah! Val, val! Has demanat permís, no?
- Sí, sí! I tant! Ens veiem demà. Adéuu!
- Què vagi bé!
- Gràcies! Igualment!
Aquella vegada van sonar les petites campanes de la porta al obrir-la, quedant-se sola en la tenda a l’espera de que vingués un altre client, algú que reemplacés al noi de moments abans amb l’intenció d’oblidar-se d’ell.
Al final va tenir sort de que no va tenir molta feina encara que va estar entretinguda amb la clientela i, sense que se n’adonés, es va fer l’hora de tancar la tenda. Ho va ordenar i guardar tot, es va anar a canviar, ficant-s’ho bé ja que no volia passar gens de fred. Finalment, quan ja estava preparada, va apagar alguns interruptors i la calefacció, sortint per tancar la primera porta. Al acabar d’assegurar-ho tot al col·locar la persiana al seu lloc, aixecant-se per marxar cap al seu pis, va notar com una mà aferrava el canell d’ella, fent-la tirar cap a aquella persona que ni s’havia donat compte que havia sigut en tot moment a la vegada que va perdre l’equilibri i va deixar anar un crit, morta d’espant. Quan es trobava davant, a pocs centímetres del desconegut, el va reconèixer: era el jove del qual s’havia enamorat al instant.
No ho entenia. Es sentia confusa i alterada, amb el cor neguitós.
Li hagués preguntat que feia allà, però ell no va perdre el temps sense voler saber les intencions de la Lilian, se la va apropar molt més per la cintura mentre li agafava el cap per la nuca i la va començar a besar amb intensitat, amb passió i també amb dolçor i lentitud, com si degustés el millor bombó, d’aquells que són cruixents i a la vegada se’t desfan en la boca.
Tot allò l’havia agafat d’imprevist, totalment per sorpresa, quedant-se en blanc per complet. Tot i així no va trigar en reaccionar i gaudir d’aquell instant tan màgic.
El seu primer petó robat pel seu amor desconegut en la nit de Nadal.
"Perfecte... Torno a ser al cel." pensava contenta.
