Una nit d'espant (Part 1)

Era sola en una casa abandonada, envoltada per la penombra de la nit. Els dèbils rajos de la lluna es colaven per les escletxes de les parets i per les finestres trencades. 
Els pares del seu grup d'amics del poble els hi havien dit que haurien de passar la nit allà on hi vivia algú, però cap persona havia aconseguit veure el que era. Uns deien que la casa estava encantada per un terrorífic fantasma, altres que hi habitava una família de vampirs o, fins i tot, un assassí que es dedicava a col·leccionar els caps d'aquells que s'atrevien a entrar en el seu dominis. 
Aleshores havien anat al lloc equipats amb sacs de dormir, llanternes, menjar... de tot el que fes falta per poder sobreviure.
Durant el camí es va comprovar que a dues amigues no els hi feia cap gràcia aquell pla, tremolant de por, agafades l'una de l'altra. El que representava ser el cap del grup es va imposar, creient-se el millor, donant ordres, protegint a les noies mentre que es burlava del parell d'amics que també estaven atemorits. I la nostra protagonista, simplement, no es creia cap d'aquelles històries, passava dels comentaris i de la revolta que tots anaven fent cada dos per tres ja fos perquè les noies s'espantaven per qualsevol cosa i seguidament els altres també pel crit que havien fet elles. Finalment, l'únic amb una mica de seny, era el que acabava renyant a tots.  
Quan van arribar, tot es va complicar encara més... Elles eren persones molt refinades, no suportaven ser en un lloc deteriorat amb teranyines quasi per tot arreu i més si la fusta grinyolava.
Es van instal·lar en el saló, retirant algun moble per poder dormir tot junts.
La noia, des del primer moment que li havien proposat aquell repte, havia decidit esperar a que tots dormissin per poder inspeccionar la zona sense estar atabalada. Després de tants mites sobre aquella llar tenia ganes de comprovar o almenys descobrir alguna cosa.
I així va ser, encara que no tinguessin un son profund, la noia va poder sortir d'allà fent el mínim de soroll possible...
Estava mirant detingudament, amb admiració, cada quadre, moble, escultura... cada detall, imaginant com hauria sigut la residència en un temps llunyà, amb una família humil vivint baix d'aquell sostre...
De cop i volta es va sentir incòmoda. Va mirar per totes bandes. No veia res, tot era al seu lloc. No estava passant cap cosa paranormal... Però hi havia algo en l'ambient que la feia sentir-se fora de lloc, estranya... Què deuria ser? A cas per no haver cregut amb totes aquelles invencions ara els fantasmes l'anaven a castigar?!
<<No...>> va pensar ella. << Segurament serà cosa meva... A més això no és típic dels fantasmes... Què van a saber de mi? RES! Doncs ja està...!>>
I just en aquell moment es va encendre una llum que procedia d'on ella havia vingut, al final del passadís.
El cor d'ella, amb qüestió de segons, va començar a bategar amb molta rapidesa. Havia d'anar-se'n d'allà.
<< I sí són ells que no em troben perquè no hi era dormint amb tots? Impossible... estarien cridant com bojos el meu nom i no anirien d'amagades... Aleshores...? Ha entrat algú més? O de veritat ja m'haig de començar a creure els contes? >>
Qualsevol cosa que fos, no acabava de ser molt bona.
La llum cada vegada envaïa més a la foscor.
No s'ho va pensar més de dos cops, va entrar a dins de la primera habitació que havia trobat, ficant-se dins d'un armari.
<< Sóc llesta... I ara que faig?! Els hauria d'avisar...!! Però no puc!! Estic acorralada!! Si em descobreixen l'hauré cagat!!>>
- Hola! - va saludar algú amb alegria.
La noia, tement pel que veuria, va anar girant lentament fins que va trobar al seu costat un noi de la mateixa edat, somrient, com si fos la cosa més normal del món ser allà, com dos amics jugant a fet i amagar.
Per uns instants ella va tenir la sensació de petrificar-se igual que una estàtua, però va reaccionar i quan estava a punt cridar d'espant, aquest li va tapar la boca amb calma, fent-la callar, mentre que amb l'altra mà li va dir mudament que fes silenci.
A poc a poc ella es va anar tranquil·litzant encara que tot i així seguia estant exaltada, nerviosa per aquella llum misteriosa que en aquell moment rondava just davant de l'habitació. Vigilant, va poder veure les siluetes de persones, caminant amb cautela fins que la foscúria va envair l'estança, senyal de que ja no hi era ningú més que ella i aquella persona que acabava d'aparèixer.
El desconegut li va destapar la boca i tot seguit...
- Estàs bé?
La noia seguia sense saber que fer. Què havia de dir? "Sí, estic perfecte! Gràcies!" NO! Què feia ell allà? Qui era? Tenia tantes preguntes que no sabia per quina començar.
L'única resposta que va haver va ser un absolut silenci de mentre que ella el mirava al·lucinant i a la vegada estranyada.
- Crec que t'hauria de donar alguna explicació... no?
La va agafar de la mà.
<<Què pretén fer...?!>>
De sobte, com si mai haguessin existit, van desaparèixer d'aquell racó tan petit d'aquella casa.


Continuarà...