La bibliotecària

Què estrany... Com l'enyoro i mira que ja han passat més de deu anys des de que la vaig conèixer.

Me'n recordo que jo era petita quan va començar a treballar en la biblioteca de l'escola.
Era una dona segurament d'uns quaranta anys, no molt més, una mica alta, primeta, amb els ulls marrons. Però el que li ressaltava més del seu físic era el nas aguilenc i el cabell rissat d'un castany fosc que algunes vegades el portava recollit per una cua baixa.
La seva veu era dolça i et parlava amb educació, mesurant el seu to de veu, escollint les paraules més adequades com si fossin els ingredients del menjar més exquisit del món. 
Sempre feia que aquell racó ple de llibres, històries, documentació fos sagrat per qualsevol que entrés en ell mentre que aquest el respecte perquè, aquells que no ho fessin, ja podien afanyar-se ja que els faria fora de la sala en un obrir i tancar els ulls per més que no volguessin.
Fins i tot, a l'hora de menjador, era la guardiana de les teves pertinences! Ja que com havíem d'anar a dinar, sols era qüestió de deixar les coses en unes prestatgeries i ella te les vigilaria de tot cor, esperant a que, quan haguessis de tornar a classe, les tinguessis tal i com les havies posat, sense preocupar-te per si algú t'havia robat. 
Potser em podeu dir rara, però vaig arribar a admirar aquella dona per la tantíssima paciència que tenia i pel tacte tan bo que tenia amb la gent.

No crec que se'n recordi de mi.
Un dia, quan ja havia deixat la infància enrere, la vaig tornar a veure com estava esperant a la sortida d'un col·legi, segurament aniria a buscar el seu fill. Tenia ganes de saludar-la, preguntar-li que era de la seva vida, però no vaig ser capaç... Potser pel simple fet de que jo ja començava a caminar per un altre camí. Però li vaig desitjar el millor per ella, esperant a que també ella ho fes per mi i per qualsevol que l'apreciés.


Gràcies per haver fet que aquella biblioteca fos el meu primer racó de la imaginació dibuixant.