Supera't

Sols sentia els batecs del seus cor pausats, lents, tranquils...
Es trobava en mig d'una foscor, no veia res fins que, a poc a poc, la imatge es va anar aclarint... era en un camp de roselles! Les seves preferides! D'un color vermell intens com la sang. No hi havia cap núvol que tapés el cel blau i els ocells volaven amb rapidesa com si res no els pogués atrapar.
Mirant cap aquell horitzó infinit de flors va albirar la silueta d'una persona. Quan es va adonar de qui era, el cor semblava que anés a sortir del seu cos amb violència.
Estava nerviosa, paralitzada, indecisa.
Per una part tenia la necessitat de córrer cap a el noi, però es sentia clavada allà com si alguna cosa la retingués.
De cop i volta una ràfega de vent la va empentar, animant-la, invitant a que hi anés  a la vegada que els seus cabells fins, el seu vestit blanc es van remoure i la seva pamela se'n va anar del seu cap, sense donar-li temps d'agafar-la.
Aleshores ho va començar a perseguir. Era conscient de que s'estava dirigint directa a on era ell, però allò no era el que en aquell moment l'importava, sols li prestava atenció, amb els ulls clavats, al capell que cada vegada era més lluny d'ella.
Corria, es donava pressa, respirava amb cert descontrol, intentant agafar tot l'aire possible, s'ensopegava, però es tornava a aixecar, refent la marxa. Tenia la mateixa sensació de ser una mare un pèl torpe que va al darrere d'un nen de pocs anys.  
Mentre travessava el camp, papallones de tota mena de colors i formes sortien de les roselles, escampant-se pels costats, deixant-li pas amb elegància.
De sobre la va deixar de veure i, parant en sec, espantada, just on s'havien quedat els seus peus, es presentava un precipici de gran distància i profunditat on l'altre costat seguia sent ell.
Que havia de fer? Com podia passar per aquella immensa escletxa?
Tenia por, no parava de mirar cap a baix, observant atentament com es creaven petits despreniments de terra que descendien fins que es deixaven de veure perquè d'aquella foscor negra es tragava l'existència de totes les coses.
Aixecant el cap una de les tantes vegades, va poder veure com el noi s'havia adonat de la seva presència i, somrient, alçava els seus braços cap a ella, senyal de que l'acolliria, abraçant-la amb estima.
Cada vegada ho desitjava més, però la inseguretat anava envaint cada part del seu esser.
Però va començar a passar una cosa realment terrorífica: el noi s'estava descomponent lentament en pètals de roselles encara esperant a que ella vingués, en la mateixa posició.
<< No... No...!>> no parava de pensar la noia amb aquella paraula tan simple i també tan significant.
No s'ho va rumiar més, va fer unes poques passes cap enrere i, fixant el seu punt de referència, al seu estimat, va fer un esprint, llençant-se per aquell precipici.
Abans preferia provar d'aconseguir arribar-hi als càlids braços del seu estimat que no deixar que es desintegrés i no tornar a tenir aquella oportunitat, veient aquell espectacle bell, però que et feia quedar esglaiat.
I a l'hora de la veritat, quan va saltar per donar-se impuls, van aparèixer en la seva esquena unes ales blanques, grans, fent que volés per sobre d'aquell lloc sinistre.
Quan ja era a uns pocs metres d'ell, la noia també va començar a obrir els braços igual que ell, desitjant que es fusionessin amb una abraçada. I així va ser, quan es van abraçar tot es va transformar amb lentitud en una càlida llum que els va envoltar a tots dos i...

... La llum de dia que entrava per la finestra oberta la va despertar d'aquell somni.
Havia sigut tan real cada una de les sensacions que havia tingut...
Però aquell dia notava que estava diferent, més llençada i més atrevida que mai...

Potser ja era la hora de declarar-li els seus sentiments a ell.


Fi.