La festa nocturna

El llenyataire havia sortit del refugi quan la nit havia envaït el dia amb la lluna plena i els estels ja que mancava de llenya, faltava aquella calor acollidora que sempre el seduïa, quedant-se nits senceres dormint a la vora de la llar de foc assegut a la seva butaca.
Ell rondava pel bosc, escoltant perfectament els mussols buscant a la seva presa o, fins i tot, el udol d'un llop solitari quan va començar a sentir una música dolça procedent d'un lloc llunyà, però el suficient perquè arribés a la seva oïda. Era encisadora i caracteritzava d'alguna cosa que ell no sabia que era, fent que cada vegada tingués més ganes de ser-hi més a prop per poder gaudir millor de cada nota que sonava.
I és que, es va adonar de que, inconscientment, havia començat a caminar amb cautela. Quan més s'acostava, més li agradava i encuriosit estava ja que cada cop descobria el so d'un instrument nou que quedava a la perfecció amb aquella melodia que semblava eterna.
Lentament, va començar a veure, amb una mica de dificultat, entre els espais que formaven els arbres, un llac i llums de tots els colors.
Seria d'aquell lloc on procedia?
Començava a notar que les ànsies s'estaven apoderant del seu cos mentre anava rodejant d'aquelles aigües, amagant-se a qualsevol lloc. 
Ja no era qüestió de conèixer el misteri, sinó de que allò li provocava un anhel, un encantament que feia que es sentís atret, com si alguna cosa li tirés d'ell, deixant-se anar pel goig de la vida.
<< Quant de temps feia que no em sentia d'aquesta forma? >> es va preguntar mentalment.
Finalment, sent a pocs metres, va poder observar i comprovar amb sorpresa que eren un grup de fades fent una festa. Cantaven, ballaven amb gràcia i subtilesa, es reien amistosament. Alguns fins i tot havien creat una orquestra amb instruments una mica peculiars, fets de fulles, branques, pètals i, es va suposar, que les cordes serien fil creat per les aranyes.
Va descobrir que les llums procedien del centre de les flors amb les quals les tenien agafades o penjades pels arbres i del pol·len que sortia d'elles, voltejant per l'ambient, caient com purpurina per sobre de tots.
Havia sentit alguna vegada el mite de que les fades feien aquetes menes de coses, però que si et descobrien, et ficaven dins d'ella i no paraven de ballar amb tu, no et deixaven marxar fins que potser et mories de cansament.
Mai hagués cregut que aquells essers existissin i en aquell moment era present, segurament, a una de les celebracions més importants.
I la cançó el seguia captivant cada vegada més, però la raó li deia que no es deixés veure per aquelles criatures, intentava retenir el seu cos d'aquell impuls instintiu que li faria perdre la vida d'una manera esgotadora.
Al final va aconseguir tapar-se les orelles, silenciant aquells conjunts de sons massa bells i harmònics que cada vegada el feien que es sentís més hipnotitzat, escapant-se d'aquell lloc que l'havien transformat en maldit.
Esperava que allò no li tornes passar, que aquella meravella no li fes passar aquell perill.
Esperava que, després de tot, trobés alguna cosa per poder donar escalfor a casa seva.