Una nit d'espant (Part 2)

La jove va poder veure com aquell espai tan claustrofòbic on era es va esvair, convertint-se en la taulada de la casa, mostrant des de dalt la muntanya el firmament, les serralades i les poques llums dels petits pobles que hi eren a la vora. 
La lluna plena brillava suficient com per il·luminar aquell entorn, donant un toc terrorífic i a la vegada bell, ple de misteri. 
Per poc ella va estar a punt de caure si no fos perquè el noi la seguia agafant de la ma amb fermesa.
- Ei!! Què te'n vas!
- És que no tinc tanta practica com tu en fer aquesta mena de viatges, saps?
- Bé! Per fi em dius alguna cosa!
- I què t’esperaves? "Hola! Encantada de coneixe't desconegut que ha aparegut com si res dins de l'armari!" - va respondre aleshores la noia fent burla de la situació. - Tan tranquil·la et penses que t'hauria respost? Si he estat a punt de cridar!
- Ja ho sé, per això te tapat la boca.
- Però es pot saber qui ets tu?!
- Et pots tranquil·litzar? Així mai ens entendrem.
El noi va seure allà mateix amb calma, però ella va seguir dreta.
- Va, assentat. Què no et mossegaré!
Dubtant una mica, ho va fer, posant-se al costat d'aquell noi.
- Ves en compte que pots relliscar...
- I tu? - no podia evitar ser repel·lent pels nervis continguts. 
- Per mi no et preocupis. Seria d'imbècils fer-ho.
- Per?
- Estic mort.
Es va quedar muda per uns moments, parada... Però no s'ho va creure i al cap de pocs segons ja s'estava rient descaradament. Ella hagués pensat que era una persona normal ja que havia notat perfectament el tacte, la consistència del seu cos encara que no desprengués cap mena d'energia...
- Aleshores m'estàs dient que ets un vampir...?! - va preguntar fent tot i així alguna riallada.
- Sóc un fantasma.
Aquella resposta li va semblar com si una pedra d'una tona caigués sobre seu. Tenia la sensació, per una part, de que havia ficat bé la pota ja que sabia que qualsevol mort s'havia de respectar mentre que per l'altra es sentia molt confosa i no sabia que contestar... Potser el millor era disculpar-se, no?
- Ho sento...
- Ah! No passa res! - i va somriure amablement. - Després de tot la reacció que has tingut en vers a mi és la més normal del món. Quan jo era humà hagués fet el mateix o potser pitjor.
<< Val... És a dir... S'ha portat bé amb mi i, a més, ha sigut comprensiu quan jo he sigut una borde!! Què ridícula que em sento... Mare meva...>> va pensar la noia.
Va anar passant els minuts i ella es va anar relaxant mentre parlava amb normalitat amb aquell esser. Semblava una persona, es comportava amb molta naturalitat, podia conversar de qualsevol tema i riure's d'anècdotes que a tothom li podria passar encara que fos poc habitual fins que ella, amb curiositat, va preguntar:
- I com és que no t'has anat d'aquí? Em refereixo a... Ja m'entens... Quan un fantasma no se'n va és perquè no està en pau amb ell mateix.
- Bé... Sí... Estic enamorat des de que era humà.
- Però... De qui? Sí es pot saber... es clar.
Va somriure amb un immensa tendresa.
- Tot va començar quan jo de petit, vivint aquí amb els meus pares, vaig descobrir aquest lloc. Em passava moltes hores aquí a dalt a la taulada durant el dia, però el millor moment per mi era a la nit, quan hi havia lluna, ensenyant-me la bellesa de la naturalesa salvatge, pura i neta. Em quedava fascinat, podia estar tranquil escoltant el so dels grills o, fins i tot, el cant d'algun mussol que estava buscant menjar mentre que l'aire m'acariciava la pell. Però... una nit com altres, tenint la teva edat, vaig pujar aquí i vaig relliscar amb les teules, anat cap a baix... Així va ser com vaig morir...
Ella seguia callada, atenta i per això el fantasma va seguir explicant...
- Finalment, quan em vaig despertar com a fantasma, vaig comprendre que jo estava enamorat d'aquest lloc i que aquest sentiment existiria dins meu per sempre més. Vaig veure que podia seguir sent aquí, gaudint de l'espectacle de cada nit encara que de diferent manera. Em sabia greu haver deixat als meus pares, però almenys podria estar amb ells fins que es morissin. I així va ser... - va fer una petita pausa, com si reflexionés - Ja veus! Encara segueixo aquí, veient com les persones s'espanten de mi i explicant històries que són irreals! - s'estava rient, però tenia un cert to sarcàstic i dolorós.
<< Segurament haurà petit bastant...>>
- Home... com has dit tu, és normal que la gent se'n vagi fugint si li fas aquestes aparicions tan guays!
- Ja... també tens raó... Simplement en que aparegui ja espanto.
- És que la gent ve aquí expressament per trobar-se alguna cosa paranormal o un monstre que els trituri com una minipimer. T'ho juro! Són subnormals... Després surten cagant llet! Clar... és una casa abandonada, una mica en ruïnes i que a més d'això hi han històries de por sobre aquesta llar... Ja veus tu que xaxi, els hi dona morbo. Però després, subnormals d'ells com he dit abans, tenen diarrea. 
El fantasmes va començar a pixar de riure, la noia hagués jurat que havia vist llàgrimes caient pel seu rostre.
- Aleshores tu que hi fas aquí? Perquè si no ets una subnormal...
- Els meus pares i els dels meus amics ens han dit que hauríem de passar la nit aquí...
- I tu has arribat a tenir cagarrines?
- Per poc, però no. - va respondre - D'alguna manera ja m'havia mentalitzat de que potser hi hauria algo estrany. Per això rondava sola perquè, a part de no ser amb els histèrics dels meus amics i aprofitant que s'havien dormint, volia comprovar si les coses que havia escoltat eren certes o tenien alguna similitud.
- I t'has portat alguna decepció?
- No, la veritat és que no. Crec que fins i tot ha sigut millor del que m'esperava.
I els dos van somriure a la vegada.
Els dos havien trobat un nou amic? Podria ser el principi d'una amistat?
El fantasma li va seguir explicant coses sobre ell, com per exemple el fet de que es podia materialitzar quan volgués mentre ho desitges fins arribar al cert punt de poder tocar, agafar qualsevol material... Però que allò requeria d'energia i que no podia estar sempre amb aquella forma, que el més normal seria que el trobés quasi incorpori, transparent. 
- Aleshores els teus pares també són fantasmes, no? - va preguntar de sobte la noia.
- Per?
- No ho sé... Són ells, no?
- Però ells estan en pau amb la seva vida, ells són a l'altra vida o al més enllà, com li vulguis dir...
- Però tu no ho estàs?
- Sí, però és el que te explicat abans, jo estic enamorat d'aquest lloc. Fins que això no canvi totalment, fins que no deixi de ser una altra cosa aquest lloc, no marxaré.
- I aleshores...? Aquelles persones que rondaven per aquí...? Les de la llum! Jo no he vist cap dels meus amics... - començava a tenir una mica de por.
- Humans igual que vosaltres, sinó jo els hagués reconegut com a fantasmes.
Començava a témer per ells cosa que ell va poder veure la preocupació d'ella en la seva cara.
- Vols que anem a veure qui és? Potser et quedaràs més tranquil·la. A més, si passés qualsevol cosa sempre els podríem despertar.
- Millor que els desperti jo sola... Amb una persona que s'hagi atemorit per tu ja és més que suficient...
- Com tu vulguis.
Es van tornar a agafar de les mans, traslladant-se automàticament a un altre lloc, just a la porta que donava al saló. Amb atenció, es podia escoltar com hi havien algunes persones allà, fent coses amb silenci. Deurien ser aquells estranys?
- I ara que fem? No entraré jo així per les bones! - va dir en veu baixa la noia.
- Havia pensat fer-ho jo, tornant-me invisible, igual que quan tu erets en el passadís.
- Per això he notat com una sensació, una presència estranya...
- Sí, curiós, cada vegada que em canviava de lloc, tu em miraves on era exactament. Ha sigut divertit...!
- Calla! Per mi no que després he vist la llum i encara me espantat més!
- La veritat és que en principi cap persona em pot notar si estic invisible.
- Doncs jo sí. Va! Entra i diguem que és el que passa!
Va desaparèixer en l'aire com si fos la cosa més fàcil de fer en la vida.
Va estar uns minuts esperant impacient, mossegant-se les ungles. Maleïda mania! Per uns moments va pensar que si no s'afanyava, els estranys sortirien d'allà, la veurien i hauria begut oli.
<< Si aquest senyoret fantasma no trigués tant no m'estaria destrossant les mans...!!>>
De cop i volta, ell va tornar a aparèixer davant dels seus nassos com si estigues dins d'una pel·lícula de terror, sols faltava cridar com una boja per acabar de polir l'escena. Però es va saber contenir i...
- Però que fas fent això...!!
- Amaga't darrere d'allà! - va dir una mica alarmat, senyalant una calaixera gran que era a prop d'ells.
- Però que passa?
- Tu amagat!
- Els hi ha passat alguna cosa greu als meus amics?
- No és del tot greu, però dóna’t pressa i ves. Estan a punt de sortir d'aquí!
- Els de la llum?
- Sí...!!! Pots deixar de preguntar i fer el que et dic? - i es va esfumar.
- Val, val...!
Va anar on li havia ordenat i va esperar amb neguit.
Al cap d'uns moments aquells van obrir la porta i quan van encendre la llum de la llanterna...
<< Sí són ells!!>>
Eren els pares de tots ells.
<< A que hauran vingut...?>>
Va poder presenciar com aquests, callats, van marxar, fins i tot algun anava de puntetes i d'altres es contenien les ganes de riure. Fins que no es va sentir que la porta de l'entrada es tancava, la jove no es va sentir tranquil·la.
- Ja està... Ufff...! quina tensió he passat. Per uns moments pensava que eren uns delinqüents o uns mafiosos...!
- El teu cap te massa imaginació... - l'esperit havia tornat de la nada.
- Ostia puta... Un altre cop. Mira, fantasma! Què si no fos per la meva paranoia no haguéssim descobert que eren tots els nostres pares, eh!
- Per la teva paranoia... Quina gràcia. Per cert, em dic Kaled.
- Ah...! Val, Kaled.
- No em diràs el teu nom?
- Erica.
- Encantat, Erica.
- A veure, Kaled. He ha passat allà dins?
- Ho hauries de veure, però millor que no entris...
- Per?
- Ara ho entendràs.
Les seves mans es van tornar a aferrar-se per tercera vegada i van aparèixer en un racó del saló.
- Mare meva...!! - la noia estava a punt de fer una bona rialla.
Els pares els hi havien muntat unes trampes ben bones, d'aquelles que hi han muntatges per tot arreu fetes de qualsevol cosa perquè que tots acabessin empastifats encara que les seves cares ja estaven ben embadurnades ja fos de pintura o pasta de dents.
- Fixa-t'hi per on anaves a entrar, Erica.
Va desviar la mirada cap a on li havia senyalat i allà va veure una trampa, la típica de quan obres la porta se't cau tota una barreja asquerosa a sobre i que aquesta està relacionada amb una altra i així desencadenant el gran espectacle.
- Són llestos. - va ser l'única cosa que va saber contestar fent un mig somriure. - han vist que no hi era i m'han deixat un regalet.
- Sí, però que faràs tu ara?
- No ho sé... La veritat és que si jo no em fico en el merder semblaré que he sigut la culpable de tot això...


Continuarà...