...perquè mai seràs sola

Aquest relat el dedico a una persona que sempre he estimat amb tot el meu cor...

Perquè així ha de ser... No creus, Papa?



Uns núvols foscos cobrien el cel sencer, sense deixar pas a cap raig de sol, creant l'ambient perfecte per aquella gran revolta que estava succeint en aquell moment, ple de gent exaltada, molts d'ells cridant histèrics, furiosos o desesperats ja que els soldats corruptes s'estaven dedicant a posar "ordre" disparant a tots aquells que s'oposaven, innocents de perdre les vides que tant es mereixien ja que sols reclamaven el que era seu: els drets com a persones. 
I allà en mig hi era una nena d'uns cinc anys quieta com una estàtua, aterrada, impotent, perduda en aquella immensitat plena de violència sense saber que fer, com reaccionar, observant amb els ulls totalment oberts el panorama.
No es parava de preguntar dins del cap on s'havia anat el seu pare que fins feia uns instants la portava agafada de la seva càlida mà que sempre l'havia fet sentir segura i protegida, però sols li quedava el seu estimat osset de peluix que l'abraçava amb força.
No volia perdre l'única cosa que li quedava, no es volia quedar sola...
No...
Fins que, de sobte, va veure el rostre del seu pare entremig de la gent esvalotada, buscant-la mort d'espant.
Aleshores va ser quan tots els sentiments van inundar l'ànima d'aquella criatura, caient una llàgrima, relliscant per la pell fina de la galta i, traient-s'ho tot de sobre, va xisclar com mai ho havia fet:
- PAPAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!
D'immediat l'home es va girar, la va veure i en seguida va anar corrents cap a ella, amb urgència, mentre escoltava com l'aclamava, repetint aquell mot que, si no fos perquè es trobaven en aquell lloc, en aquelles circumstàncies, li hagués semblat una de les paraules més maques del món i no estaques de dolor clavant-se en el cor, pensant que això potser era pitjor que una bala travessant el seu cap.
En quan va arribar, la va rodejar amb els seus grans braços, sentint com cada gota d'aigua salada, la cara molla de la petita mullava la camisa que portava, acariciant-li el cap per calmar-la d'aquell terrorífic incident a la vegada que li anava repetint amb un to de veu tranquil·litzador:
- Tranquil·la... Ja està, princesa, ja està... No et tornaré a deixar sola, mai més.
Amb pressa, es va posar a la filla de la manera més còmode per portar-la a sobre, protegint-la de qualsevol adversitat, intentant que ja no mirés més aquell desastre, marxant d'allà ràpidament.
Sabia que allò seria un trauma per ella pel resta de la vida, recordant-ho amb claredat... i va decidir que mai més la tornaria a fer patir d'aquella forma...
<< ... perquè mai més seràs sola, princesa, mai més.>> va pensar ja sent lluny d'aquell batibull.



T'estimo.