L'ésser estimat

En un dia qualsevol, una noia d'uns dinou anys es va aixecar del llit endormiscada ja que s'havia anat a dormir tard.
Es va relaxar quan va recordar de que la seva mare s'havia marxat durant uns dies amb els seus germans a fer excursions pels Pirineus, instal·lats en un petit hotel de la Cerdanya.
Podia fer el que volgués, podia veure la televisió sense que ella li anés el darrere dient-li coses que, quan es trobava sola, es sentia més tranquil·la fent-les.
Aleshores va anar a preparar l'esmorzar encara que, en comptes de menjar un típic bol de llet amb cereals d'arròs de xocolata, es va fer unes torrades de paté de tonyina de l'Hacendado i un suc de préssec de Grannini.
Quan ja havia passat unes quantes hores muntant els seus pròxims projectes, sent a punt l'hora de dinar, la noia mirava la sèrie mítica americana "Friends" mentre l'aigua bullia amb la pasta dins de l'olla.
I és veritat! Aquesta sèrie a la gent li pot encantar o, en tot cas, no li entusiasme gens, no la odien, però no li troben el que.
Ella cada migdia, si podia, no fallava mai que es fes un tip de riure veient-la. Gaudia moltíssim per la varietat de personatges que hi havien, en concret el grup d'amics que cadascú d'ells era una persona totalment diferent: una que és maniàtica de la neteja i perfeccionista a part de treballar de cuinera, un altre que no para de fer acudits sarcàstics, però en el fons és molt bon xaval... Fent que el públic estimi a tots ells.
El que li va sorprendre més va ser, quan ho va descobrir, que, encara que hi hagués unes grans diferències entre ells, tenien una gran amistat.
Va anar a l'habitació de la seva germana (que tampoc no era a casa) a mirar-se al mirall i no es va sentir gens orgullosa d'ella mateixa, no es sentia a gust... Aquell era el reflex que volia veure? Una noia de cabells llargs que el seu pentinat no tenia res d'especial? Una noia que la seva cara ocultava la veritat del seu ser? I per què s'havia avergonyit d'ella i dels seus gustos fins ara? Què era de la Phoebe Buffay que es vestia realment com li donava la gana? A cas hi havia cap crítica dolenta cap a ella? Si al final acabava amb un amor de noi!! Aquesta sí que li va tocar la loteria, sí...!
<< A la merda! Ja sé que fer amb els 600 euros que em va deixar la meva avia. >> va pensar i, just després d'haver dinat, es va vestir, va agafar la bossa amb les coses necessàries i se'n va anar de casa...

Al cap d'uns dies, la mare va arribar a casa ja sent nit, va deixar les coses en la seva habitació i es va dirigir cap a la cuina on la llum era encesa, suposant que la filla seria allà.
I és que, quan va obrir la porta, se li va fer molt difícil reconèixer-la ja que tenia el cabell curt amb un serrell d'un costat més llarg que l'altre, amb uns brillants petits d'arracades, maquillada d'una forma dissimulada que li afavoria, portant posada una vestimenta arreglada, però amb un toc juvenil a conjunt amb unes sabates de taló ben mones.
Finalment la jove es va girar i li va saludar amb molt d'entusiasme la qual cosa mai l'havia vist tan feliç potser... des de mai?
- Hola, mama!! Com ha anat tot? Us ho heu passat bé?
La dona es va quedar, per uns segons, bocabadada, parada en el mateix lloc, amb els ulls fixes en ella...
- Què guapa que estàs! Et puc fer unes fotos? No em diguis que no perquè després saps que surts perfecte a totes elles!



Text inspirat amb la cançó de "A quien le importa" de Alaska. ;)

P.D. Com arriben a ser les mares :P! Ja, ja, ja, ja!