Estic a punt d'arribar al lloc, impacient i, com si un ocell que no parés de volar dins de mi, em batega el cor amb certa velocitat ja que vaig amb pressa i també perquè m'estic morint de ganes... Punyeteres ànsies!
I és que quan baixo les escales, per uns instants, se'm fan infinites. Paso per sota del pont on per sobre tots els cotxes corren i, quan arribo al final, veient el pàrking buit de l'estació de la renfe, allà ets tu, al fons, venint cap a mi fins que, amb certa urgència, ens abracem amb molta força, intensitat, com si hi hagués una connexió magnètica que fa que no ens podem desenganxar durant uns minuts, com si haguéssim passat una guerra i, al acabar-se, ens haguéssim tornat a trobar perquè en el passat els nostres camins no havien tingut la sort d'ajuntar-se.
Aleshores succeeix el millor moment, quan les nostres boques es busquen i es provoca un petit frec, transformant-se amb un petó ben suculent i apassionat, sabent que aquell instant cap persona ens el traurà, cap d'ells ens ho podrà prendre ja que jo em trobo flotant pel cel, enfonsada dins d'algun oceà, notant com totes les corrents del meu i del teu cos són encesos perquè així de fantàstica em sento quan ets tu amb mi, així de màgic vull que sigui cada cop que ens retrobem, Amor.
Pròximament dibuix d'aquest relat! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada