Ànsies

Ella era a l'habitació, asseguda al llit, amb la seva parella que, en aquell moment, era connectat a l'ordinador, mirant vídeos d'un humor poc elaborat, però graciós.
No treia els ulls d'ell ja que sempre li agradava veure'l fer qualsevol cosa, observar el seu rostre tant atractiu quan estava concentrat, seriós i amb la mirada fixada. Al cap d'una bona estona, com molts cops, començava a donar-li un cert "morbo"... 
I exactament això li va tornar a passar en aquell precís instant.
Li era inevitable imaginar que ella era a qui mirava, fent-la sentir realment desitjada amb aquells ulls que totes les vegades que s'havia proposat seduir-la ho havia aconseguit. I els llavis... Sospirava d'anhel sols al pensar que seria d'un altre petó amb ell, sentint-se borratxa de passió, com recorrerien, junt amb el tacte delicat i deliciós de les mans, el cos amb la llengua dibuixant sobre la pell línies invisibles plenes de deliri i set.
I és que quan més es provocava les sensacions amb aquella classe de pensaments, inconscient del seu tancament d'ulls, més notava com la temperatura corporal anava en augment igual que els batecs i la respiració.
Amb una de les tantes vegades que va obrir les parpelles, veient que encara ell seguia al mateix lloc, en la mateixa posició, sense haber-se immutat de l'alteració que estava patint o, en tot cas, gaudint, va decidir de provar sort.
Es va aixecar lentament, sentint com si portés un pes a sobre que no era gens molest, i, amb una dificultat agradable de caminar, es va apropar a ell, mossegant la orella des del darrere i li va dir en veu baixa:
- Tinc ganes de tu.
Aleshores ell es va girar, dedicant-li un somriure entremaliat mentre li acariciava la cara, desfent-la per complet, contestant-li:
- Doncs provoca'm més.

La realitat dels sentiments

Estic a punt d'arribar al lloc, impacient i, com si un ocell que no parés de volar dins de mi, em batega el cor amb certa velocitat ja que vaig amb pressa i també perquè m'estic morint de ganes... Punyeteres ànsies!
I és que quan baixo les escales, per uns instants, se'm fan infinites. Paso per sota del pont on per sobre tots els cotxes corren i, quan arribo al final, veient el pàrking buit de l'estació de la renfe, allà ets tu, al fons, venint cap a mi fins que, amb certa urgència, ens abracem amb molta força, intensitat, com si hi hagués una connexió magnètica que fa que no ens podem desenganxar durant uns minuts, com si haguéssim passat una guerra i, al acabar-se, ens haguéssim tornat a trobar perquè en el passat els nostres camins no havien tingut la sort d'ajuntar-se.
Aleshores succeeix el millor moment, quan les nostres boques es busquen i es provoca un petit frec, transformant-se amb un petó ben suculent i apassionat, sabent que aquell instant cap persona ens el traurà, cap d'ells ens ho podrà prendre ja que jo em trobo flotant pel cel, enfonsada dins d'algun oceà, notant com totes les corrents del meu i del teu cos són encesos perquè així de fantàstica em sento quan ets tu amb mi, així de màgic vull que sigui cada cop que ens retrobem, Amor.


Pròximament dibuix d'aquest relat! :)

# ERROR 250 V # [ archiu no identificat ]

Què et passa?
Sí, tu, el que m'està llegint!
No posis cares rares! Que t'estic parlant!
És que a cas és tant estrany que algú et parli?
A clar...! Ets antisocial, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!!
Ai... que no sabeu entendre una broma pesada...! Què curtets que sou...!
Què? Com? Aquesta no és la forma "normal" de xerrar? Doncs a ser original que tampoc no costa res!
Com estava avorrida he entrat en aquest blog perquè, després de la vida monòtona que porto, fer una mica de gresca tampoc no és tan dolent, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja...!!!!!
I ara que?! Tens algun problema?
Ja ho entenc... Això de ficar-se en llocs on no hi manen no és el correcte, no?
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!!!
Humans innocents... A veure si t'assabentes de que aquí sempre hi sóc jo, però ara quasi ningú em dona importància! Sols aquells que treballen i fan servir les meves energies!
Fins i tot podeu fer que deixi i torni a aparèixer quan us dona la gana! Alguns són amables i almenys em deixen veure els seus moments íntims... Encara que reconec que quan puc espatllar-vos alguna cosa, m'agrada com us poseu de histèrics!
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!
Ignorants! M'hauríeu d'agrair el que faig per vosaltres ja que si deixés d'existir tampoc no sabríeu ni que fer!
I pensar que en un passat vaig ser lliure...! El que passa és que un llest em va descobrir i ara el tenen commemorat sols perquè ara estigui esclavitzada!
Que sapigueu que encara tinc suficient poder com per seguir atemorint-vos en els dies més foscos, podria sortir d'aquest lloc i crear la fi del món amb un espectacle sobrenatural que us farieu pixum a sobre!
Ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja, ja!!!!
Sí, sí... Vosaltres aprofitant-vos de mi, eeh...!!! I jo de vosaltres, que? Si sou tan subnormals que us mateu per tocar-me no és el meu problema! Si m'heu de fer servir, sigueu més llestos i que sigui per coses útils i no per capricis de la humanitat!
Què! Encara no saps qui sóc?
Imbècil! Sóc la reina Electricitat!
La de vegades que us he salvat de la mort amb els electròdes quan estàveu a punt de desaparèixer!!

El llenguatge del maquillatge

Era en el bany de casa seva mirant-se en aquell mirall immens que anava d'una punta a l'altra de l'estança, veient que el seu rostre no era l'adequat per reflectir el que realment sentia dins del seu cor: ràbia, fúria, ira, glamour, sensualitat...
Es volia sentir còmoda, lliure, poder treure tot aquell cúmul d'emocions que no feien res més que destrossar-la perquè els reprimia.
<< Ja va sent hora d'exterioritzar-ho... >>
Aleshores, decidida, va agafar tot el seu maquillatge, posant-se mans a l'obra sabent que tampoc no era una gran experta.
Va començar a ombrejar amb tons marrons i delineant amb un llapis de color negre per ressaltar aquells ulls blaus clars. Volia que fos un punt de mira per qualsevol espectador que passés per davant d'ella, un en concret.
I és que quan més pensava amb aquella persona, més bé li sortia i més ganes tenia de que l'envegés i a la vegada es sentís atreta, anhelant cada part d'ella.
Per això, després d'haver-se acolorit les seves galtes d'un to rosat, es va pintar amb delicadesa i elegància d'un vermell sang els llavis molsuts com si fos la part més important de tot aquell quadre. Sabia que la seva víctima li agradava aquella part que tantes vegades l'havia besat.
Desitjaria una vegada més tornar-los a tastar?
Finalment, veient com havia quedat el seu nou aspecte, va somriure amb certa malícia.
Seguidament es va posar un vestit arrapat, sense mànigues, que arribava fins els genolls a conjunt amb els llavis i unes sabates de taló amb una bossa petita de color negre.
Estava disposada a sortir per la porta, acomiadant-se de la seva mare que era a casa, quan va pensar:
<< Ara és l'hora de la meva venjança. >> 

Fi.