El príncep de la nit

Després de tant de temps sense penjar res, deixo aquest relat que, per més que potser sigui un tema mític ara, us pugui agradar...


El príncep de la nit 


Ja havien passat les dotze de la nit i, com en tots els contes mítics de terror, almenys on jo vivia, es creia que començaven a sorgir les besties i els essers malignes a aterrir, a crear el mal...
Però jo no.
Esperava dins del meu llit immens, elegant, còmode, ple de coixins en aquella habitació freda, sentint-me sola, a que el meu amor em vingués a buscar.
Tantes vegades que havia somiat amb ell, tantes coses viscudes... tants moments apassionats que cada dia tenia ganes de que s'extingís el Sol sols per ser eternament amb ell envoltada per la obscuritat.
I no em vaig poder esperar més. Em vaig aixecar ansiosa, posant-me el vestit llarg igual que el d'una princesa, blanc, brillant i tan pur com una perla el qual l'arrastrava pel terra absolutament net mentre caminava per aquella mansió on sols la llum de la lluna il·luminava cada racó d'aquell lloc tan bell i sinistre.
No tenia por, fins i tot em sentia segura. Sabia que en un moment o altre apareixeria, portant-me a algun lloc nou, desconegut, compartint i complint la seva promesa: l'amor junt amb ell per sempre més.
- On ets, Ricard? Per on pares? Desitjo veure't, estimat meu... - vaig dir com si respectés i no volgués insultar el silenci sepulcral que envaïa tota la casa.
Casualment, just al acabar de preguntar, va veure un mirall on el reflex, de sobte, es va transformar en unes escales que anaven cap a dalt, havent espelmes tant a les parets com al terra, creant una llum càlida i misteriosa. 
Hi seria allà...?
Vaig començar a pujar les escales lenta, amb paciència, respirant amb certa dificultat ja que el desig era l'única cosa que feia que fes funcionar el meu cos, tenint l'impuls de seguir endavant... com si fos una necessitat.
Tant m'havia afectat aquell home com per deixar una marca dins del meu cor...?
Arribant al final, vaig veure la lluna plena, una gran terrassa circular amb les mateixes espelmes de totes les alçades al terra... i allà era ell, al mig, esperant la meva arribada.
Amb urgència, aixecant el vestit, vaig anar corrents cap a ell, sentint com el cor bategava cada cop més de pressa sense saber si era per l'emoció o per l'esforç que estava fent, abraçant-lo amb ganes mentre que ell em va correspondre al gest amb la mateixa intensitat.
Aleshores em va qüestionar amb la seva veu tan peculiar i encantadora que tant cops m'havia encisant igual que en aquell precís instant:
- Estàs preparada?
- Sí, Ricard... Ho vull.
Sense dubtar, va ser quan ell, agafant-me pel cap com si fos l'objecte més valuós que havia tingut en la vida en les mans, em va rodejar amb més força i va clavar, enfonsant les dents afilades al meu coll que, per més que em fes mal, em va semblar l'acte més sensual que mai havien fet a mi, tacant poc aquelles teles d'un color vermell intens que, al cap de pocs minuts, deixaria d'existir aquell líquid tan vital dins de mi...
Convertint-me en una vampir...
<< Amor... per fi ja no seré sola... Per fi, per sempre més, junt amb tu, Ricard...>> van ser els meus últims pensaments quan a poc a poc vaig tancar els ulls, desmaiant-me, caient rendida, sent concient que em despertaria amb una nova vida, sent una morta vivent.


Cançó que m'ha inspirat aquest últim relat: Cry little sister - aider (pertany a la BSO de Lost Boys XD)
Imatges: Vampire Hunter D