dilluns, 2 de setembre del 2013

Silencio en la oscuridad

La habitación estaba completamente sumida en la oscuridad cuando una joven se encontraba llorando tendida en la cama durante una noche de septiembre no muy calurosa. Aún así estaba encendido el ventilador, el ruido de las aspas moviéndose a toda velocidad siempre le había calmado, menos en aquel momento.
Estaba totalmente aturdida, sentía que tenía un montón de sentimientos mezclados y que las ideas salían como cohetes artificiales, sin cesar, iluminando su cabeza con diferentes colores, tonalidades y formas.
Eso si, tenía claro porqué estaba tan destrozada: por su pareja.
Hacia unos días ella había metido la pata hasta el fondo de una forma bastante brutal, ni ella misma se reconoció al cabo de unas horas, cuando entonces ya estaba más serena.
Lo que no llegaba a comprender era que, después de todo lo ocurrido, cuando le enviaba mensajes por el chat del Facebook a él diciéndole que se arrepentía realmente de lo que había hecho, expresándole todo lo que sentía, él dijera que no era para tanto, que no sufriera y que disfrutara más y que ya la había perdonado…
¿Pero como podía decir esto cuando le había pedido distancia, una semana sin verse y que no quería pensar en ella porqué le había hecho muchísimo daño? ¡Era darse un espacio, un tiempo! ¡¿Cómo que no era para tanto?!
Era lo que no llegaba a entender ella. Solo recordaba a su hombre como si por unos instantes se hubiera vuelto autista. En aquel momento no habló nada y caminó con los ojos bien abiertos mirando hacia el suelo después de la bofetada y las cosas que le dijo la chica las cuales ni la mitad ya se acordaba…
Era fuerte que las palabras que dejó ir las tuviera borradas, como si hubiera cogido la turca del mil…
No lo comprendía. La verdad… ¿Cómo podía decir aquello? Había llegado a tal desacuerdo entre ellos dos que la joven había decidido molesta, entonces, lo que el chico le había pedido un cuantas veces, que ella no pensara en él durante este tiempo…
Lo que no sabía él es que para ella, dejar de hacer esto era, poco a poco, dejarlo de amar…
¡¿Qué no pensara en él?! ¡¿Qué no era para tanto?!
Ella se cuestionaba continuamente que, si no era para tanto… ¿para que había reaccionado así hasta llegar a este extremo? ¿Para que, entonces, tener la sensación de haberla cagado tanto y sentirse tan responsable de lo que hizo?
Sabía perfectamente que si a él no le hubiera afectado tanto, ella no estaría, ni mucho menos, en aquella situación. Bueno, bien… los dos.
“¿Por qué engañarse de esta manera…?” había llegado a la conclusión ella.
No podía llegar a entender a su amado, le parecía contradictorio. A ver…
Comprendía que él quisiera un tiempo para él… Pero sentía que él no le podía pedir a ella que no pensara en él, que no se sintiera mal después de todo, que disfrutara de la vida olvidándose de lo que hizo… Porqué al estar en toda aquella situación era lo que le hacia sentirse tremendamente una mala persona o, para no dramatizar, era lo que le provocaba sentirse la primera responsable de toda la situación.
Y si se olvidaba de lo que ocurrió, no pensar en él, pensar que no era de tanta importancia… ¿Realmente estaba tan solucionado el problema? ¿A caso, si ella se dejaba de escuchar a si misma, sabía que tarde o temprano el mismo error se podría volver a repetir? No porqué no hubiera aprendido la lección…
Porqué ella, si realmente se lo tomaba al pie de la letra lo que le había dicho su pareja, sabía que entonces, podía hacerse la loca, bajarse la guardia sin un motivo lógico y todo volvería a suceder porqué la solución que en aquel momento proponía él para ella no había sido la correcta.
“Si hay un problema que fue grande, uno no lo puede hacer más chico para sobrellevar mejor el asunto…” volvió a sacar otra conclusión.
De alguna forma, empezó a calmarse.
No hacia falta que él supiera que ella no había dejado de pensar en él, tampoco lo quería hacer, y ya no porqué lo quería dejar de querer… si había sido una inconsciente en aquel momento, ahora tocaba ser todo lo contrario, tener los ojos bien abiertos y tener la mente clara teniendo en cuenta la situación, lo que sucedía y de lo que ella se tenía que hacer cargo aunque a él no le gustase.
Lo tenía claro que a él no le gustaba verla así… Y puede que, aunque ella la hubiera cagado, la seguía queriendo mucho. La joven confiaba en que aquello fuera así y que, de alguna forma, si seguía comportándose así con él al se le haría más difícil asimilar todo lo que había pasado.
Y sí… Era verdad que le dolía un montón que él no quisiera pensar en ella…
Pero empezaba a asimilar que ellos, en estos temas, eran mundos completamente distintos y que, por más que él fuera de una forma, ella tenía que ser lista y seguir siendo ella desde las sombras.
Tenía que llorar, sufrir, pensar, reflexionar, amarlo desde la distancia cada día que pasara… Si ella tenía la consciencia más tranquila de aquel modo, aunque sufriera mucho más, sería porqué era lo mejor para ella y seguramente la tormenta pasaría de largo más deprisa. Al fin y al cabo… no era tan necesario por aquel momento que él supiera como estaba ella… Ni hacerle la sorpresa que le quería dar.
Era verdad que estaba sufriendo mucho por lo que había hecho, pero él también… Pero la sorpresa se la tendría que dar si, al cabo de mucho tiempo, un mes, no le había dicho nada…
Era arriesgado, mucho…
Sabía que no podía estar alegre, ahora por ahora, pero era lo que tocaba…
Y aunque no le gustara ni a ella ni a su novio, ella tenía que apechugar con lo que había hecho, ser valiente y fuerte.
“Ojala no lo perdiera… Ojala no me deje de querer como lo hacia hacía unos días… Pero no puedo controlar a él”.
Sentía que ahora todo colgaba de un hilo…
Se tenía que preparar para lo que fuera… Tenia que ser valiente creyendo en la relación y en él, en que la relación, después de esto, podría ser aun más arraigada y consistente, aunque también se tenía que hacer fuerte por si la relación se acababa, por si… después de todo, él decidía no seguir con todo ello…
Nunca lo llegaría a entender, pero lo tenía que respetar.
Nunca él la llegaría a entender, pero no sé tenía que preocupar por ello.
Entonces, abrió el ordenador y empezó a escribir en su blog… Seguramente nunca él lo llegaría a leer, pero si lo hacia, sabría entonces como estarían las cosas entre él y ella.
Nadie de los dos podía evitar esta situación, ni tampoco pararla. Tenía que seguir su curso y, si en aquel momento, era por separado, que así fuera.

La chica entonces se dio cuenta de que lo importante no era que él la comprendiera, solo en que lo hiciera con ella ya era más que suficiente.           

dijous, 28 de març del 2013

Pròleg de la nova història "L'oblit de ser humà"

Després de tant de temps sense penjar res aquí, deixo el pròleg d'una nova novel·la que estic escribint. Segurament l'aniré publicant per internet quan la tingui tota feta per capítols o l'enviaré en un concurs d'escriptura.

Què us sembla?

Espero que us agradi! ^^



Tensió, atabalament, nervis, la ment en blanc, desesperació, sols aconseguia veure lletres en els llibres d’estudi. Els textos, les imatges havien deixat de tenir sentit per ella, no hi existia res allà més que físic i visual...

Res.

Aquell cop sols havia pogut durar uns deu minuts davant de tota la informació que havia de memoritzar, en front d’aquelles obligacions, els deures que ni era capaç de complir i sabia que cada cop aniria a menys... cinc minuts, tres, dos, un... Què faria quan ja ni pogués estar ni una mil·lèsima de segon?

Pressió, pressió i més pressió, allò requeia a sobre d’ella, una responsabilitat que ja no podia fer-la realitat, la culpabilitat de no poder ser la bona estudiant de feia uns anys, aquella que tenia tots els requisits que la gent demana perquè estigui orgullosa d’ella i un esgotament immensament gran... ja no sols el seu cos i el cap no rendien, sinó la seva ànima, el cor, s’estava morint poc a poc donant la “benvinguda” a la depressió...

La frustració per no poder donar més era la reina de la creació dels dubtes que l’amoïnaven, cegant-li el pas, el camí de la vida des de feia ja uns mesos. Rodaven dins seu, sense deixar-la viure tranquil·la, amb la sensació de començar pensar que realment, alguna cosa, no quadrava i no funcionava com hauria de ser...

<< Però si això és el que diuen que està bé... Estudiar per anar una universitat, aconseguir títols per tenir treball, per poder tenir un sou, viure... Però... per mi... no està sent així... Estic patint massa... Ja no sóc capaç d’estudiar, no m’entra res i no aguantaré més... Començaré a defraudar a molta gent si trec males notes, si repeteixo curs la meva reputació com a bona alumna s’embrutarà, ja no hi haurà volta enrere... La meva imatge no serà la mateixa perquè no seré capaç de ser responsable d’això... perquè no podré donar tot allò que em demanen... No ho puc fer ni ara! I sobretot... el més preocupant... estic caminant per un lloc on no aconsegueixo veure res... No veig el meu futur... Ni el meu present... Els altres sí, ho tenen molt clar, diuen que sóc molt bona dibuixant i que aquesta és la meva professió... >>    

Va creuar els braços sobre la taula i va posar el cap a sobre, tancant els ulls. El cansament cada vegada era més evident, la infelicitat s’apoderava de tot allò que creia que l’havia fet sentir satisfeta d’ella...

<< Notes, exàmens, deures... Aprovada o suspesa...>> per uns moments es va quedar en silenci la ment <<Aprovada o suspesa... Això mai ha sigut una felicitat per mi... Ha sigut un gran patiment... >>

En aquell instant, identificant-se amb la llum de la làmpada ja que es veia rodejada per una foscor infinita dintre del seu ésser, va entendre que la seva vida havia sigut una enganyifa...

S’havia convençut de que era feliç si li donaven el reconeixement de que tot ho estava fent bé. I quan ho feia malament? Sabia que els professors esperaven a que ella tornés a aixecar-se i seguís sent disciplinada, però també era conscient de que aquells errors es quedarien en el seu expedient com a persona per sempre més fins el dia de la seva mort. D’allà va sorgir el disgust, quan més temps passava i més errors cometia dels que no veia que pogués treure’n profit ja que no els podia solucionar, més gran era.

<< Errors els quals mai podré solucionar-los per unes notes... unes maleïdes notes... Unes notes que jo no puc canviar, sinó els professors. Són ells els que dicten si ho he fet bé o malament, si els treballs, els deures, els exàmens valen un deu, un vuit, un cinc o un cero... Clar que puc progressar amb altres exercicis, millorar la meva nota final, però aquells que van estar malament, allà quedarà la nota, gravada per sempre més... Són intocables. Notes injustes, escrites per ells i no per mi... Notes que ells poden canviar quan vulguin si troben una raó de pes, no la meva, notes que dirigeixen la meva vida, el curs d’ella, però no puc fer-hi res perquè són ells els que manen... Diuen que treballi dur i que gràcies això tindré una puntuació o una altra, que sóc jo la que dibuixo el meu camí, però a l’hora de la veritat són ells els que valoren com els hi dona la gana tot el que faig i l’esforç que dedico durant la vida diària a fora de l’institut com si no valgués res, queda en l’oblit... No em puc queixar d’això a ells...! Respondrien “segur que no ho has donat tot”, “això sols és responsabilitat teva” o “esforça’t més”... La de cops que m’he esforçat per entendre les coses, preguntant, mirant-ho, ficant-me moltes hores d’estudi...! Per què serveix si jo no puc valorar el meu treball que li he dedicat? Necessito a cas un numero per saber quan valc? Si sóc apte? Posada per una altra persona que no viu ni la meitat de la meva vida? Necessito a cas que m’ho digui una altra persona qui sóc jo i si ho valc? >>  

I en aquell moment va ser quan va néixer una estrella en el cor, comprenent que albirava el seu verdader camí, el principal principi per donar les primeres passes. Quedava lluny, però allò ja era més que suficient per la noia... per emprendre el motiu del seu viatge.  

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Una altra possible lletra... :)


Hola! Com va tot? Espero que bastant bé!
Us deixo aquí una altra lletra d'una altra possible cançó! Aquesta tot haig de dir que no té títol perquè ni ho he pensat. Si teniu alguna idea al cap de quin nom li podriem posar, encantada! Molts petons a tothom! Espero que us agradi ;)




Nena maca que estàs perduda en la teva ingenuïtat,

en el teu cor que brilla

encara que per tu sigui impossible

creure que sigui així,...

 

...però el teu pitjor càstig serà negar-te aquesta lluminositat

ja que simplement elegiràs veure la foscor on no existeix

i no sortiràs d’aquest engany

fins que tu no creguis amb la teva màgia.

 

Atreveix-te a desfer l’il·lusió,

a destrossar la mascara

que envolta i t’encega,

que no deixa de ser una sincera mentida

perquè imagines que els teus se’t burlaran de la teva bellesa

quan, si ho fan, no faran res més que posar-se en ridícul.

 

Saps que pots deixar de tenir vergonya de tu

i de mostrar que mai s’esperaran res de tu

perquè ni saps que és el que et falta per conèixe’t.

Així que...

 

Nena maca que plores per escoltar la veritat

Ja que et dol més això

que creure la teva realitat falsificada

i muntar la teva obra de teatre...

 

...però ja saps que aquest mètode ja no és vàlid

i et perjudica no acceptar els fets que vius

per quedar-te empresonada a la presó

que un dia vas crear quan tenies por de qui erets.

 

Atreveix-te a desfer l’il·lusió,

a destrossar la mascara

que envolta i t’encega,

que no deixa de ser una sincera mentida

perquè imagines que els teus se’t burlaran de la teva bellesa

quan, si ho fan, no faran res més que posar-se en ridícul.

 

Saps que pots deixar de tenir vergonya de tu

i de mostrar que mai s’esperaran res de tu

perquè ni saps que és el que et falta per conèixe’t.

Així que...

 

No et temis,

ets el teu pitjor enemic actuant així

Aleshores...

Obre la caixa i llibera’t,

Fes lliure la teva llum i il·lumina...

És el teu do, és el de tothom.

 

Atreveix-te a desfer l’il·lusió,

a destrossar la mascara

que envolta i t’encega,

que no deixa de ser una sincera mentida

perquè imagines que els teus se’t burlaran de la teva bellesa

quan, si ho fan, no faran res més que posar-se en ridícul.

 

Saps que pots deixar de tenir vergonya de tu

i de mostrar que mai s’esperaran res de tu

perquè ni saps que és el que et falta per conèixe’t.

 

Saps ara per tot és pur i meravellós

I que tant el dolor com l’alegria són bellesa

Perquè saps que sentir et fa creure que estàs viva...

Que ets feliç gràcies aquesta oportunitat.
 
Júlia Grau :)   

dimarts, 4 de setembre del 2012

El conte més petit escrit per mi :D

 

Era a la presó avorrida y vaig decidir parlar amb el guàrdia quan aquest em va dir:

-        Calla’t!

Y jo li vaig respondre calmada, amb respecte:

-        D’acord, em callo perquè em sembla bé la teva proposta i ho he decidit fer, no perquè tu pensis que em pots obligar a obeir. Encara sent aquí tancada sóc lliure de decidir que fer.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Un dia entendràs

Hola gent! Fa molt de temps que no em passava per aquí. La veritat és que estic enfeinada fent una nova història a part de moltíssimes coses més.
Avuí, en comptes d'un petit relat com sempre, he deixat la lletra d'una possible canço (un pèl rara per l'estructura, però es podria fer alguna cosa segurament :) )

Us haureu quedat ben estranys XD Doncs sí, també l'inspiració em ve algun cop fent lletres per si algun dia em pega per finalitzar-la amb instruments.

Tracta de l'acomiadament d'una noia cap a la relació que té amb un noi el qual, es suposa, que han viscut moltes coses junts, però... Bé, si us ho lleguiu veure-ho com es desenvoluparà l'història.





UN DIA ENTENDRÀS


Estimat meu,

sé que m’adores...

sé que m’aprecies...



Però ja és hora de que em marxi

Ja que tu no t’adones del mal que et fas

ni de que jo haig de suportar aquest dolor

Que contamina...

Contamina l’ambient...

Contamina la vida...



I la vida ha de ser bonica,

Ser feliç per tenir la capacitat de viure

De sentir...

De tenir objectius...

I jo vull aprofitar aquesta oportunitat

i no m’he deixat tenir-la

per permetre’m suportar

respirar l’aire tòxic que tu desprens.



Jo no sé si tornaré a tenir cor,

si tindré ulls per poder mirar

i enamorar-me un darrer cop...

No sé si tindré pell per gaudir d’una carícia

que em recordi que algú em desitja...



Per això visc el present

que forma part del passat i del futur al mateix temps...

Perquè han de passar coses

per gaudir-les

i convertir-les en un record

sense plantejar-s’ho.



Simplement vull deixar

que el curs de la vida

flueixi sense cap entrebanc...



Aleshores,

un dia entendràs

que jo no vaig marxar

perquè t’hagués deixat d’estimar,

que vaig agafar un altre camí

perquè m’estimava a mi igual que a tu,

perquè som iguals de persones,

som igual d’únics...

I per això

comprendries

que jo volia la mateixa felicitat per mi que per tu.

Entendries que

jo hauria patit igual que tu perquè és molt difícil deixar d’estimar...

a una persona...

que te l’estimes...

com a tu mateix...

Entendries seguidament que

ningú t’haurà estimat de la mateixa forma com ho he fet jo

i que les altres també seran diferents i igual d'autèntiques que jo.

Finalment entendries...

Que mai m’havia deixat de tenir-me en compte...

per fer-ho amb tu

I que...

Mai m’hagués marxat si t’haguessis estimat igual que com m’estimaves a mi,

si t’haguessis tingut igual de compte que a mi

si t’haguessis cuidat igual de bé que a mi

si t’haguessis respectat igual que em respectaves a mi

si t’haguessis adonat que erets igual d’important que jo...



Sols ara em queda dir-te que,

després del meu acomiadament

i de la meva declaració d’amor,

que et vagi tot molt bé

igual que m’ho desitjo a mi mateixa...  


By: Júlia Grau Puncernau

divendres, 22 de juny del 2012

Una carta a la seva estimada amiga

Havien passat deu anys de la seva vida com si res... O allò ho havia pensat fins en aquell instant que es va adonar de que, si pogués ser la que era en aquell moment, hagués sigut tot diferent. Potser no s’hagués separat mai d’ella, haguessin seguit juntes, fins i tot hagués tingut unes amistat diferents, uns altres amors... Però tampoc no aniria a canviar tota aquella vida que tenia abandonant a la seva parella, els amics verdaders, aquelles persones que en tot moment havia estat amb ella...

"Sé... Sé que si haguessin seguit juntes, hagués sigut una de les persones que hagués sigut al meu costat." va pensar la noia que es trobava estirada al llit, mirant al sostre estrellat causat per les enganxines fosforescents.

Va començar a pensar amb tot el que van viure, les tantíssimes quedades que havien fet tant a la seva antiga casa com a la seva jugant a crear històries de nou mons amb les Barbies, Polly Pokets, fins i tot al jardí, dibuixant aquells personatges que estaven fora del nostre abast i dins de les nostres ments, rient, notant que la vida estava dins de nosaltres, de les tonteries que fèiem, explicant sobre els nostres amors, animant-nos per donar el pas de la declaració, quan va decidir fer violí amb ella perquè no estigués tan sola, per poder gaudir d’una activitat extraescolar amb ella... també va rememorar el viatge que van emprendre cap al seu poble i van veure a una cabreta recent nascuda, l’anècdota de com va trepitjar la merda de porc i la seva amiga que no es podia aguantar el riure, com vam dormir plegades a un llit de matrimoni, tornant cap a casa a les tantes de la nit ja posades amb el pijama, tapades amb una manta dins del cotxe, la bronca que li va caure per haver-se oblidar els deures fets allà...

I allà tenia el record d’aquell viatge en una fotografia emmarcada en el seu escriptori on l’amiga estava acariciant un husky, els seus gossos preferits i que segurament encara en volia un mentre que ella recordava la sensació de por que tenia al estar a prop d’aquella criatura...

Moltes... Moltíssimes coses van compartir...

I va començar a plorar amb la màxima discreció possible, arraulint-se... No volia despertar a la seva mare que ja estava dormint...

El cor li feia mal... molt de mal...

"Ara el mal m’ha tornat... Ha tornat per haver-te deixat anar amb cap motiu raonable. Tot estava bé, no teníem cap problema... Tot estava perfectament bé i jo... Si no hagués sigut tan insegura..."

Va recordar aquell temps que va estar indecisa, no sabia que fer, si anar amb ella i estar també acompanyada d’aquella noia que no feia més que fer-li la vida impossible o marxar del seu costat per no patir ja més...

I aquella infància es va acabar com si l’única cosa que els hi lligava era les mans la qual la noia la va deixar morta, es va apartar i va girar cua...

"Vaig ser tonta i també dèbil... però ser que també va ser la millor decisió per mi... per meu benestar..."

Però el passat ja estava escrit com la mort escriu el recorregut del camí de la vida, l’únic que ella podia fer era canviar... canviar el que s’havia convertit en erroni.

La ferida seguia allà, l’espai en blanc al paper, l’immensa esquerda innecessària entre elles...

No havia sigut una història corrent d’una gran amistat, havia sigut excepcional i aquell no era el final adequat... era la recuperació del tresor perdut en aquella tempesta i l’havia trobat, però...

Com podia agafar l’or que brillava en el fons del mar...?

"Si li digués tot el que sento... Si ho pogués fer... Però tinc por per com reaccioni ella...Vergonya per fer-ho... És que em posaria a plorar com una boja! Potser... Mare meva... Semblaria una declaració d’amor! Però... en el fons ho és... és una declaració d’amor d’amigues... i m’agradaria ser totalment franca amb ella, m’agradaria que realment sabés el que sento per ella com a millor amiga que la vaig deixar anar... Que encara segueixo al seu costat i que pot comptar amb mi pel que vulgui... Que estic disposada a tornar a agafar la seva ma si m’ho permet... Estic disposada a emprendre un altre cop per fer d’aquesta historia encara més excepcional...  T’estimo tant...!"

Al cap d’una estona, es va aixecar del llit, es va posar davant de l’ordinador portàtil i, obrint un arxiu nou de Word, va començar a escriure...

Estimada Tomoyo.

I es va riure com si tornés a sentir aquell sentiment acollidor, aquella connexió tan gran que per ella mai havia perdut.

Va estar ben concentrada escrivint, posant tot el que podia, el que realment sortia del cor, alguns cop es va fer un fart de riure, d’altres les llàgrimes no paraven de perdurar per sobre de les seves galtes... Quan va finalitzar va firmar el següent:

De la teva millor amiga de l’infància, Sakura.

Tot ho va acabar quan va entrar en el correu electrònic, ho va posar tot allà i de títol va escriure:

Una carta a la meva estimada amiga

Ho va enviar i amb cert neguit i alegria va pensar...

"A veure com acaba aquesta història..."



Un missatge dedicat a aquelles persones que mai s'obliden del que realment és bonic en aquesta vida.    

dimecres, 30 de maig del 2012

Una notícia pels visitants!

Hola a tots!

Vaig comentar fa un cert temps que posaria en aquest mateix blog dibuixos fets per mi. La veritat és que al final he decidit obrir un nou blog: ambunapinzellada.blogspot.com.es

A qui l'interessi està totalment convidat a veure'ls i comentar-los.

Moltes mercès!!

Potser algun dia faré alguna exepció en penjar algun aquí si és que té a veure amb el que hagi escrit :)

Desitjo que tot vagi bé! :)

dimecres, 23 de maig del 2012

Dedicat a mi, per amor propi


Estic dreta, l’aigua del mar em mulla els peus en una nit estrellada i, encara amb vint anys recent complerts, recordo aquell dia a Galicia amb deu anys, just amb la posta del sol, portava posat un vestit groc mirant fixe l’horitzó...

Pensava... pensava que seria de mi... que seria de jo en un futur...

Igual que en aquest precís moment en que tothom està celebrant el meu aniversari amb alegria, el tenir jo un cigne acompanyat d’un zero darrere meu.

Aquest moment de desconnexió, estar amb serenitat amb mi...

Potser sembla una paranoia, però... és un dels moments més relaxants de la meva vida, quan deixo anar la meva creença de mi mateixa per tot el meu cos, m’inunda com si fos una corrent de màgia que em fa creure que sóc lliure de ser qui sóc...

I ara, tenint l’edat que tinc, sé que tinc aquest dret, però se’m fa estrany pensar que en el fons del meu cor encara tinc aquesta manera de calmar la meva impaciència, deixant fluir els meus pensaments més rebuscats en simplement admirant la natura, tot el que m’ha fet venir i poder gaudir de tal bellesa...

És el que m’inspira ser d’aquesta manera, la remor de les fulles, el mormol de les ones quan aquestes m’envien un missatge de pau, el vent quan em remou els cabells que impedeixen veure amb els meus ulls amb nitidesa i al mateix temps em fa sentir amb claredat la tranquil·litat que representa ser tan salvatge enmig d’aquest indret tan immens anomenat Terra.

I que m’espera més enllà del sol que estic trepitjant? Més astres, planetes, satèl·lits... que em fan sentir feliç de la mateixa manera amb la qual em sento ara mateix... fins i tot molt més per la seva gran immensitat, perquè em sento igual de grans que ells...

I penso: “Ojala... ojala ells poguessin sentir la mateixa plenitud que sento ara mateix...”

-        Julia, estàs bé? – em pregunta una bona amiga meva.

-        Sí, sí... tranquil·la. – responc somrient relaxada.

-        Segur...? Se’t veu sola i rallada...

-        Que va! Estic perfectament bé. Gràcies. Tornem a la festa? – dic contenta.

-        Clar que sí! Vinga! Anem a liar-la!

I sé que mirant cap a on són tots, estan esperant a que els somrigui. Simplement volen, i jo també, que sigui una nit perfecta.      

dilluns, 19 de març del 2012

Sols fa falta un instant

Estava rentant els plats del dinar amb tranquil·litat a casa de la meva parella. Per sort, com altres dijous, no hi era cap dels seus pares fins més tard de les nou de la nit.
No podia parar de somriure fent-me l'idea de que el pis seria sols per nosaltres durant unes hores mentre les mans se m'empastifaven d'escuma.
Aleshores vaig sentir les passes d'ell, entrant a la cuina. Tot i així no li vaig donar importància fins que em va abraçar des de darrere amb suavitat, besant-me lent deixant anar un raste de desig per les espatlles que es mostraven nues, pujant fins al coll el qual va fent-li una petita mossegada, fent que al final no fos capaç de moure'm.
Em vaig girar després de que m'aclaris les mans amb rapidesa i vaig comprovar com els ulls marrons verdosos delirans es perdien en els meus, la respiració sonava ben profunda, a punt de ser agitada.
Mai l'havia arribat a veure amb tanta tensió... mai, però m'encantava poder veure com m'anhelava realment.
Tant l'arribava a embogir? Fins aquest punt que, temps anterior, m'hagués intimidat i ara em provocava seguir amb el joc sense temer a res?
Em vaig exaltar quan, encara sent pacient segurament per crear un ambient més excitant o potser perqué així li sortia del cor, es va apropar molt mes, acariciant l'esquena per sota de la camiseta i el meu rostre amb una delicadesa, una passió que em va estremir de dalt a baix.
Podia notar com la seva bogeria m'estava començant a afectar amb una velocitat que mai hagués imaginat, fent que els batecs cada cop fossin mes accelerats. Em faltava l'aire d'una forma molt agradable, l'aprofitava el màxim per poder gaudir el més possible i els ulls s'anaven aclucant cada cop més...
Finalment vaig notar el frec dels llavis amb subtilesa... i no vaig poder evitar, en menys d'un segon, posar-me de puntetes i acostar-me'l encara més agafant el seu cap amb les dues mans, deixant desordenats els cabells foscos alhora que ens besavem ardents sense deixar escapar cap minut més.
Ens voliem estimar més enllà del que fos cuotidia.
Agafant-me de la ma, em va xiuxiuejar amb un to natural, seduint-me:
- Anem a l'habitació. No creus?
I vam anar pitant, sense dubtar, i, rient-nos com dos nens a punt de fer una malifeta, vam tancar la porta per crear un ambient molt més íntim i acollidor per l'ocasió que tant els dos haviem esperat.

divendres, 6 de gener del 2012

Primera crònica de " D'allà va sorgir l'Afrodita"

Aquest és el primer relat que he fet d'un conjunt de petites historietes plantejades que a mesura que vagi traient les altres, trobareu la similitud entre elles i el perquè, principalment, he posat com a títol " D'allà va sorgir l'Afrodita".

Espero que us agradi després de tant temps sense penjar res aquí!

Bon any!



Un jove ben plantat, poc li faltava per fer trenta anys, estava rebentat d’haver treballat tant aquella jornada i va creure que es mereixia prendre un whisky amb gel a aquell bar que, tantes nits, s’havia emborratxat sol per treure les penes que com a home no podia mostrar davant dels altres.

Però aquell dia era diferent, volia celebrar la bona feina que havia arribat a fer, aconseguint que el seu cap estigués ben orgullós. I, encara que els amics li havien dit que no es podien venir amb ell, no va ser motiu per desil·lusionar-se.

Així que, cap a les onze de la nit, quan hi havia poca gent en aquell local tan de luxe i bell com també d’un ambient que donava esgarrifances, fet de fusta fosca, miralls per quasi a tot arreu, metall que imitava l’or i làmpades que il·luminaven per donar un ambient de penombra, ell va entrar-hi, assignant un tamboret de coixí vermell davant de la barra on, darrere, es mostrava una gran quantitat de botelles d’alcohol. Quantes hi haurien? Més de cinquanta?

-        Que et posem avui, Richard? – el va atendre amistosament un cambrer ja passat dels quaranta anys i, tot i així, ben conservat, a la vegada que secava amb un drap aquelles copes, gots que aquella nit, a molta gent, faria somiar en una realitat un pèl inexistent. – Avui se’l veu amb bona cara. Dones?

-        No, Eduard. Malauradament encara no he tingut sort amb aquest tema. – va fer un mig somriure, traient-se l’abric, posant-se còmode. 

-        Un whisky?

-        Amb gel.

-        Maaarxant!

Va anar passant els minuts i, com sempre, ell va anar tenint una conversació ben agradable amb el bon home, que, fins i tot, es creia ser eloqüent, parlant sobre la vida quotidiana, amb alegria, principalment, del seu triomf al treball, notant que cada cop, aquella escalfor que senyalava símptomes d’anar un pèl begut, poc a poc, envaïa el seu cos. Però no li preocupava, era feliç, estava sent diferent. 

-        I el tema noies com ho portes? Encara segueixes encaparrat amb aquella? – va preguntar aleshores l’home, posant-li un còctel a un altre client.

-        Intento pensar el menys possible amb ella.

-        Una dona no t’ha de fer estar trist, Richard...

-        Sí, sí! “... M’ha de fer sentir feliç al seu costat perquè no hi ha rés més agradable que la companyia d’una dona” Ho sé...!

-        Portes més d’un any així...!! La vas veure, et vas tornar boig per ella perquè et va jurar coses en qüestió de sols un dia que mai haguessis imagina’t, coses de somnis i al final no et va donar res, se’n va anar. La vas buscar com si poguessis aixecar els oceans per si la trobaves a les profunditats. Va jugar amb tu. Deixa-la, que sigui cosa del passat.

L’únic que va poder respondre va ser un bufar pesat indicant esgotament i cancans, acabant de rendir-se i deixar-ho tot per perdut.

-        Mira! – va exclamar l’home baixant el to de veu, apropant-se al noi perquè l’escoltés millor mentre que la mirada es dirigia cap a l’entrada, temptant a l’altre a que ho fes de reüll. – Potser avui és el teu dia de sort.

I és que el grinyol de la porta de fusta que a través del vidre deixava veure a qualsevol client que anés a trepitjar aquell lloc va fer que es girés del tot per quedar-se bocabadat quan va veure aquella bellesa de cabell castany fosc i perfectament ondulat baixant pels petits escalons que hi havia i, com tota ella anés al compàs de la música d’ambient, s’anava deslligant el cinturó de la gavardina negre, amb estil.

No podia evitar que el cor accelerés cada cop més ja que notava com d’ella era més a prop, no calia mirar-la, era més que suficient sentir el repicar dels talons llustrats i, sospitant que es col·locaria a pocs centímetres d’ell, nerviós, va començar a pentinar-se amb la mà perquè cap cabell es mostrés rebel amb l’aspecte impecable que portava.

Quan es va començar a seure just al costat del jove, es va afluixar la corbata vermella intentant dissimular el neguit, mostrant-se calmat encara sabent que no era així.

-        Bona nit. Que vol que li serveixi? – el cambrer va actuar com si no estigués passant res.

-        Doncs... A veure... – es va quedar per uns moments pensativa fins que al final va demanar... – Una Voll Damm.

Aquella veu que havia sonat tan dolça i a la vegada sensual l’havia fet sentir un remolí d’emocions al noi, li semblava tan perfecte...

No va poder aguantar més les ganes de fixar-se amb el rostre d’aquella desconeguda el qual li va encantar: semblava tant una noia de trenta anys com una que anava a complir vint, potser perquè una part d’ella mostrava molta maduresa i aquells llavis pintats de carmesí feien que tingués un aspecte més adult, però per l’altra els ulls d’unes tonalitats verdes blavoses jugaven a ser innocents, entremaliats com una nena, maquillats de tons foscos perquè fossin més impactants.

" Déu meu...! " va tenir aquell pensament quan es va fixar amb el vestit negre de màniga llarga que deixava al descobert les espatlles, escotat tant per l’esquena com pel davant amb forma de pic i ajustat per la resta del cos, mostrant cada corba fins poc més a baix del (cul), amb petites línies vermelles i brillants que arribaven a formar un dibuix d’un delicat rosal. << Espectacular... Però... mai m’hagués imaginat que algú com ella es demanés una cervesa... Encara que... té el seu encant que sigui així, és com si... trenqués les regles. >> seguia pensant sense haver-se adonat de que l’havia estat observant massa, els ulls s’havien quedat atrapats resseguint aquelles cames amb les mitges de color marró fosc fins perdre el rumb cap a la realitat de tal forma que, al final, va notar que la noia era qui l’estava mirant directament en aquell instant, bevent de l’ampolla i, per sorpresa d’ell, la reacció d’ella va ser un somriure bastant... picant.

El noi es va quedar bastant sorprès en que no hagués sigut una bufetada la resposta de la jove i també agraït per tenir la sort de que no li hagués deixat una marca a la cara i molestat la seva penosa i ingènua discreció cap a una preciositat com ella.

-        Amb com em mires sembla que mai hagis vist a una noia. – va dir aleshores la noia amb calma, seguint somrient, recolzant el cap sobre la seva mà, agafant un altre cop l’ampolla i seguidament va tornar a beure’n.   

-        Aleshores tu tampoc mai t’has vist. No se’n veuen últimament de noies com tu.

-        Gràcies... – la mirada de la noia començava a delatar que tenia cert interès cap al noi. – Com et dius?

-        Richard, tu?

-        Daiana, encantada de coneixe’t.

Quan es van donar els dos petons, el noi va poder veure com l’home li va guinyar l’ull amistosament...

" Que cabron...!! " i dins seu sentia felicitat, sabia que li desitjava sort, però no era la millor manera si la noia hagués arribat a veure el gest.

-        Per cert! – la noia s’estava animant a deixar veure qui era realment. – M’agrades més amb el cabell que portaves abans, quan he entrat, així... – primer el va despentinar bastant i després el va saber recol·locar al seu lloc, quasi exactament com el tenia anteriorment, caient-li uns quants cabells per la cara sense arribar a ser una molèstia. – Aja! Veus? Així estàs perfecte! És que el teu aspecte, per més que vagis arreglat, sempre estaràs molt millor si tens un toc a... com diria... rebel?

-        Entenc... – va fer un glop al seu whisky on els gels ja semblaven inexistents i, llepant-se una mica els llavis per la resta d’alcohol que li havia quedat, va somriure, seguint-li el joc de la seducció de la noia.



Al cap d’unes hores, els dos s’havien emborratxat, havien anat de bar en bar, parlant de qualsevol tema que, al final, sempre acabaven pixant-se de riure de tot.

En aquell moment els dos havien arribat al apartament del Richard i, encara amb els afectes del alcohol, li va costar una mica ficar les claus en el pany i obrir la porta i més si els dos anaven fent petites rialles per culpa de la malaptesa d’ell i la Daiana no el deixava d’abraçar i fer-li petons per la cara, provocant que anessin fent petits tombs.

" Estic al cel després d’un munt de temps!! Per fiiii!!! "

Per sort van aconseguir entrar dins i allà el noi es va començar a sentir una mica nerviós, era més que conscient de que alguna cosa succeiria. Havien estat tota la nit tontejant amb complits, mirades... , l’havia convidat a que es vingués al seu pis i ella havia acceptat amb ganes... Feia tant de temps que no es trobava en una situació d’aquestes que li semblava com si fos la primera vegada.

-        Posa’t còmoda, Daiana. Vols alguna cosa per prendre?

-        Sí!

-        Però que?

-        El que vulguis tu! Puc veure la teva habitació? És que em fa gràcia sempre mirar les habitacions de la gent que conec. És una forma de conèixer la gent amb més profunditat, saps?

" La meva habitació...?! Sí que va directa...! " de sobte va sentir una petita dosis d’espant.

-        Sí, sí...! Doncs està al passadís, la porta del fons a la dreta. La veus? – el noi s’estava dirigint cap al armariet on tenia la botella de whisky i els seus gots predilectes on la part de baix tenia un relleu amb forma de petites piràmides amb forma de rombes.

-        Ah, sí! Ja la veig! 

-        Ara vinc, eh!

-        Val...!

Anava posant la beguda dins i notava com si el temps s’hagués transformat en persona i mirés atent, ansiós a que ho acabés de preparar de mentre que ell s’anava sentint cada vegada més incòmode...

" Li agradarà la meva habitació? És massa simple... No sé... I que estarà fent? Perquè si no hi ha res interessant... Asseguda al llit esperant a que vingui? O què...? "

Llavors, tenint els gots de whisky agafats, es va anar cap a l’habitació, sentint que s’havia de tranquil·litzar, mentalitzar-se d’alguna cosa que se li escapava de les mans, però ho desconeixia, no sabia la resposta...

En arribar a l’habitació va trobar la porta oberta, va entrar i es va quedar molt desconcertat ja que la jove no es trobava allà, sols hi havia més que la llum de la lluna il·luminant aquella estància.

-        On s’ha ficat...? – va murmurar el noi preocupat, caminant amb dubte, com si no s’acabés de creure el que estava ocorrent.

-        Hola, Richard. – va escoltar la veu de la noia darrere seu.

Es va girar i allà la va trobar, nua. Se la veia realment bella i tenia un toc misteriós ja que la llum del passadís creava quasi completament la silueta del seu cos.

I és que la visió d’aquella jove va fer que el noi es quedés mut, perplex, no sabia com reaccionar, quedant-se completament quiet menys els ulls que seguien les passos d’ella, des de que va tancar la porta fins tenir-la just al davant.

Seguidament la Daiana, somrient d’aquella forma que tant feia remoure cada sentiment d’ell, va agafar un dels gots i el va tastar sense deixar de mirar-lo. Finalment, encara sostenint-lo en la ma, va apropar-se tant al Richard que va poder notar el cos d’ella contra el seu fins que va arribar a fer-li un petó lent i subtil.

El noi li va donar temps a reaccionar per tancar els ulls i gaudir del tacte suau i molsós dels llavis. Va sentir com la tensió s’esfumava, traient-se un pes de sobre... Però no va ser suficient quan aquesta es va separar deixant un marge de pocs mil·límetres l’un de l’altra.

De cop i volta, com si fos algú completament diferent, amb rapidesa, va fer un glop ben llarg, va tirar el got a una direcció que ni a ell l’importava on aniria a parar el resultat esmicolat brut i, sense pensar-s’ho dos cop, va apropar-se-la, atraient-la per l’esquena i el cap, fent-li un petó ben apassionat i ardent, aprofitant notar cada part de la seva pell, cada olor que ensumava...

Era un vici, no podia parar ni ella li deia el contrari, el seguia a totes parts, corresponia a cada cosa que feia com si cada un dels actes l’esperés amb anhel.

Tots els seus sentiments es van desbordar com si fos una inundació, es va sentir alliberat i, després de tant de temps, no li va importar el que podria passar després d’aquella nit tan boja... Amb l’únic fet que va comptar va ser amb la felicitat i el goig que sentia.

" No m’ha promès res, però m’està donant el que jo vull sense dir-li res... Amor encara que sols sigui qüestió d’una nit. Això és el que m’importa. "